TOT COSTA

Benvinguts al món real

La primera cosa que em va venir al cap després de comprovar que més de vint mil socis del Barça havien firmat contra Bartomeu i la seva junta va ser que érem davant un moment institucionalment històric i, a continuació, que em tocava fer acte de contrició: que gairebé un de cada cinc socis amb dret de vot hagi buscat una papereta demostra, al contrari del que em pensava, que la massa social blaugrana no està del tot anestesiada, sinó que reclama la propietat del club.

També em sincero si us dic que, quan va començar la recollida de firmes, pensava que érem davant un altre intent frustrat de tombar un president sense brúixola, caducat i enrocat, perquè les circumstàncies -les presses, el fet que no hi hagi hagut partits al Camp Nou i l’altíssim nombre de suports exigits- eren del tot adverses. Però la feinada de tres precandidatures i de vuit plataformes de socis, no necessàriament en aquest ordre, juntament amb la indignació sobradament justificada per la gestió del club dels últims anys, han fet possible el que semblava impossible. Finalment, Bartomeu ha tingut per escrit la mocadorada que s’havia estalviat.

La contestació dels socis és ara tangible i indiscutible, una crisi institucional en tota regla suficient perquè Bartomeu s’estimi més plegar que no pas sotmetre’s a la votació. Però com que el mag de l’escapisme que presideix el Barça no va plegar ni arran dels ridículs esportius, ni del caos econòmic, ni dels revessos judicials, ni de l’escàndol digital, i ni tan sols arran del terratrèmol Messi, em costa de creure que ho faci ara, ni que sigui per estalviar-se més agonia i la humiliació de ser expulsat del club.

Com és norma de la casa, de moment tenim silenci presidencial, com si esperés que demà torni a sortir el sol i que passi alguna cosa positiva -crec que ja no n’hi haurà prou que la piloteta entri- per tornar a mobilitzar el sector del barcelonisme que el va investir. I, mentrestant, es dibuixa un futur immediat paradoxal: sona pervers per als aspirants a la presidència haver d’entomar a mitja temporada els comptes de la junta vigent, però encara és més nociu per als interessos del club avenir-se que els actuals gestors continuïn prenent decisions -l’última, maltractar Setién en el seu acomiadament- fins al juliol.

Tants cops s’ha dit que les crítiques de Twitter estaven allunyades de la realitat, que veure triomfar una campanya encapçalada per socis rasos i alimentada a les xarxes sense gaire cobertura dels mitjans de comunicació tradicionals m’ha sonat a benvinguda al món real.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF