Bèlgica i el Brasil: Eden Hazard i Philippe Coutinho
BarcelonaRobert Martínez l’ha convertit en el general de camp dels diables vermells, amb permís del comandant De Bruyne en algunes batalles ofensives. El futbol és actualment l’esport professional en què l’alçada és menys rellevant, ell i el seu metre setanta-tres ho testifiquen. Eden i molts altres petitons marquen la diferència en aquest Mundial, Cavani és l’excepció que confirma la regla. Fill d’una parella d’exfutbolistes, la seva precocitat el va portar a debutar al Lilla amb tan sols setze anys, tot i que ell diu que realment va debutar en un camp de futbol dins del ventre de la seva mare, ja que ella va seguir jugant fins que va estar de tres mesos.
L’any 2010 Zidane va avançar que seria una estrella mundial, dient que se l’emportaria al Madrid amb els ulls tancats; el qualifica de ràpid, tècnic, intel·ligent i definidor. No cal res més, estava tot dit. El seu número preferit per jugar, el 10, l’escull per mimetisme amb el joc del francès, diu que era el seu ídol. Abans de deixar França per Anglaterra, es va guanyar el sobrenom del “petit Messi”. Passarà a la història, sens dubte, com el jugador més talentós que ha tingut el Chelsea d’Abramóvitx.
A la City, Didier Drogba es va convertir en el seu pare adoptiu i Cesc, a qui ell anomena “The Master”, el seu mestre en les arts del joc combinatiu. Amb el malià segueix intercanviant missatges per WhatsApp. Pensa que la generació d’or del futbol belga està preparada per guanyar un Mundial i que l’aproximació nord europea del tiqui-taca, que ha imposat el seleccionador català, els condueix pel camí correcte. Quan no està al terreny de joc, passa hores a les pantalles jugant al FIFA o veient el manga Naruto. La hiperactivitat del ninja de la sèrie té molts paral·lelismes amb el jugador belga quan trepitja la gespa.
El jugador més car de la història del Barça va néixer, en una favela de Rio de Janeiro, durant l’estiu d’un any mític per al barcelonisme i per a Barcelona: el 1992. Els seus xuts, com el d’altres astres brasilers, van ser en un rectangle de petit format, una pista de futbol sala. Ja de ben jove, Pelé, paraula de Déu al Brasil, el va santificar garantint-li un exitosa trajectòria professional. Va aprendre a fer la bicicleta veient a Robinho per la tele, encara sort que només retransmetien els partits de l’exjugador brasiler. Anomenat “el petit mag” per la seva estatura, va signar amb 16 anys per l’Inter de Milà, i amb 18 debutaria a l’equip nerazurri i a la canarinha. A Itàlia mai va poder desplegar el seu talent, al calcio no hi ha lloc per a jugadors tècnics i petits, és llar dels tàctics i forts. Per això va decidir cantar el Let it be al Liverpool dels Beatles durant quasi cinc temporades, en un parell de les quals va fer duet atacant amb Luis Suárez, un dels grans valedors seus perquè vingués al Camp Nou. Dels reds sempre en recordarà la tutela que va rebre d’un mite a Anfield: Steven Gerrard.
A Anglaterra hi va arribar amb la pell blanca i la va omplir de tinta amb motius relacionats amb la família, la religió i el futbol. La sentència “Mai deixis de somiar” és el tatuatge que defineix millor la seva forma d’entendre la vida. Gran amic de Neymar Jr. després de compartir junts totes les categories inferiors dels equips nacionals, ha decidit assumir el protagonisme, que habitualment té el craque a la seleçao, durant aquest Mundial. La temporada vinent a l’onze del Barça haurà de fer de 14, el seu dorsal, i de 8, el buit que li deixa Iniesta al mig del camp del Barça i que serà difícil d’omplir; tot i que ell té el talent per fer-ho. La màgia de Philippe ens tornarà a insinuar fintes o xuts del brasiler que sempre ha admirat al santuari culer: Ronaldinho.
