Barça
Misc 20/08/2017

Un Barça en reconstrucció recupera la rialla

Valverde remou l’equip i la pressió alta permet debutar a la Lliga amb un triomf còmode en una nit emotiva al Camp Nou (2-0)

i
Toni Padilla
3 min
Messi, amb la samarreta especial en record de les víctimes de la Rambla

Cap d'EsportsEl Barça va debutar a la Lliga amb un triomf terapèutic, un debut en el qual era clau no fallar per permetre a Valverde treballar amb la calma que no ha tingut des que va arribar i es va trobar un club perdut en el mercat de fitxatges però amb prou actius per fer-se fort contra la major part de rivals. Va ser una estrena a la Lliga plàcida, ja que el Betis no va oferir gaire resistència a un equip que semblava molt diferent del que una setmana abans havia perdut contra el Madrid a la Supercopa. En set dies han canviat moltes coses. El futbol, que tan important semblava diumenge passat, quan Marco Asensio feia l’1 a 3 al Camp Nou, ha tornat al seu lloc real. Ha tornat a ser l’espectacle més important entre els espectacles sense importància. I el Barça en alguns moments va posar el seu gra de sorra per alegrar el rostre de la seva gent, trista però amb el cap alt després d’uns dies en què Canaletes, tradicionalment espai de celebracions, s’ha convertit en el cor d’un país que no es rendeix mai.

El Barça va saber interpretar el seu rol: un triomf correcte, còmode, però sense voler ser gaire estrident, ja que són dies d’abraçar el veí, no de voler cridar l’atenció. I el Betis, que intenta jugar bé i que se’n va anar de Barcelona comportant-se com un club senyor després de deixar flors a la Rambla, en cap moment va amenaçar de fer més gran la crisi esportiva que el Barça vivia després d’una Supercopa on res havia funcionat. I tot en un estadi massa buit, en part per les mesures de seguretat, pels fets de dijous o per les vacances. Algú, però, va intentar cridar contra la directiva durant un partit en què Ernesto Valverde va remoure la pissarra tàctica per trobar solucions per guanyar, malgrat que en el que l’equip va millorar no sempre van ser els aspectes del joc en què el Barça solia ser admirat. Castigat per les baixes de Suárez, Piqué i Iniesta, i amb esgarrapades a la pell després de la Supercopa, el Barça va situar Messi de fals nou, amb Busquets ben acompanyat per un Rakitic que en alguns moments li feia de doble pivot. Un Barça que prioritzava la pressió alta -amb passió- a la construcció.

El Betis, entrenat per un heroi romàntic com Quique Setién -un d’aquells que fan que els seus equips juguin bé però que com els herois romàntics del segle XIX acaben tristos i derrotats-, va intentar tocar la pilota i va acabar perdent-ne en una zona molt perillosa, fet que va facilitar la feina a un Barça que en espera de millor joc va recuperar el caràcter combatiu i, sobretot, va ajuntar les línies. L’equip va unir-se, va trobar-se, va abraçar-se. I el resultat va ser un Busquets excel·lent que liderava els atacs per recuperar la pilota amb la seguretat que tenen els cabdills quan saben que darrere les tropes el segueixen. No com al Bernabéu, quan el van deixar sol carregant contra els murs enemics.

Messi, amb llibertat, va buscar sempre Busquets. Plegats van obrir la defensa bètica. Al costat, entrant des de les bandes, Deulofeu va millorar sensacions i va participar en els dos gols -tots dos abans del descans-. Alcácer, en canvi, va ser gairebé l’únic blaugrana que no va aprofitar el partit. El davanter de Torrent, sense pes, no va tenir sort gairebé mai. Valverde va encertar-la donant llibertat a un Sergi Roberto que de mica en mica s’està convertint en el defensor de les essències del joc barcelonista de tota la vida. Si el primer gol se’l va fer Tosca en pròpia porta després d’una gran jugada de Deulofeu i Messi, el segon el va marcar el reusenc, el seu primer gol des del que li va fer al PSG. Al centre del camp, amb arribada, Sergi Roberto va fer de català de tota la vida: dels que amb feina diària, sense obrir la boca, reclamen oportunitats. El partit, convertit en un tràmit molt ensopit en una segona part en què van passar poques coses, també va permetre que Semedo demostrés que malgrat tenir certa tendència a l’anarquia estira bé l’equip per la dreta.

En una nit de diumenge estranya, amb un estadi que intenta recuperar l’alegria, Ernesto Valverde va aconseguir el seu primer triomf com a tècnic fent el que han de fer els entrenadors: prendre decisions que ajuden els seus homes, els fan millors i els permeten solucionar els partits. El debut a la Lliga, que s’hauria pogut convertit en un malson per a la directiva en cas de derrota, va acabar tancant la ferida de la Supercopa. Un partit convertit en un punt de sortida per començar de nou. Per millorar. Amb reforços, si és possible.

stats