Luis Suárez rescata un Barça irreconeixible a Vallecas (2-3)

BarcelonaDos gols consecutius, el segon de Luis Suárez a l’últim minut, van permetre que el Barça se salvés a Vallecas i tornés cap a casa amb els tres punts sota el braç. En un partit gris d’un equip irreconeixible, el Rayo va estar a punt de prendre-li la cartera. L’equip d’Ernesto Valverde s’havia deixat remuntar el gol inicial del mateix Suárez, però va trobar la redempció en dues accions de rauxa, primer amb una rematada creuada de Dembélé i, finalment, amb una centrada que l’uruguaià va enviar al fons de la porteria. Un triomf resultadista en un enfrontament que va rebre un suspens absolut dels amants de l’estil.

Després d’una setmana gloriosa amb les victòries de prestigi contra el Sevilla, l’Inter i el Reial Madrid, els blaugranes van guanyar però se’ls van tornar a veure les vergonyes contra un rival petit. És com si el Barça d’aquesta temporada, amb Messi o sense Messi, només estigués programat per donar el 100% en els duels de màxima exigència. Ja va passar a Butarque contra el Leganés. La diferència és que aquell dia no van entrar les dues ocasions del final. En canvi, a Vallecas, el Barça sí que va trobar el camí del gol.

El triomf permet, a curt termini, salvar el liderat, però obliga l’equip a una reflexió profunda, perquè durant tota la temporada s’està mostrant incapaç de completar 90 minuts rodons. I el que és pitjor: desconnecta quan té el vent de cara, encara que falti un munt per acabar el partit.

A l’espera que torni Messi, Ernesto Valverde va tornar a confiar en el mateix onze que havia fet fortuna en la setmana màgica. El joc col·lectiu, la pressió després de la recuperació i les combinacions per atacar les defenses rivals van durar escassament vint minuts, els necessaris per avançar-se en el marcador i posar la por al cos dun Rayo que, aleshores, estava convençut que no tenia res a fer. Perquè a Vallecas el Barça ho tenia tot de cara després del gol matiner de Luis Suárez, que va arribar després d’una passada en profunditat per a Jordi Alba i una magnífica assistència del lateral de l’Hospitalet. Els blaugranes controlaven el joc i la possessió, i aculaven el rival al seu camp. Però de cop van fer un pas enrere i van cedir el domini a un Rayo que es va encendre com un llumí, esperonat per una graderia que s’ho va creure abans fins i tot que els seus jugadors.

Es van fondre els ploms, literalment. De cop, no se sabia sortir amb la pilota controlada, no es feien tres passades seguides, no es tenia profunditat ni se sabia contenir un rival humil que, a bodes em convides, va acceptar de bon grat la invitació del seu rival i va passar a obtenir el control del joc. Aquell Rayo que semblava fos es va activar de cop. Amb un parell d’arribades discretes en va haver prou perquè s’ho cregués i perquè posés la por al cos a un Barça que va començar a dubtar, a quedar-se sense idees, noquejat per un adversari humil que semblava un gegant. José Pozo va fallar una ocasió claríssima a la mitja hora de joc, xutant desviat en una acció en què estava sol dins de l’àrea. En canvi, no va fallar cinc minuts després, amb una rematada des de la frontal que va tocar al pal abans d’entrar a la porteria de Ter Stegen. La jugada s’havia iniciat precisament amb una indecisió entre el porter i la defensa a l’hora de sortir des del darrere.

En un partit reactiu, el guió hauria pogut canviar si Suárez hagués marcat just abans del descans, però la pilota va tocar la fusta. Als vestidors, Valverde va intentar, sense èxit, fer un reset. Certament l’equip va fer un pas endavant durant els primers minuts de la represa, però va ser un moviment fictici. Els locals s’ho creien i era qüestió de temps que acabessin marcant. Ho hauria pogut fer en dues jugades que l’àrbitre va invalidar per fora de joc. En canvi, a la tercera, Álvaro García no va perdonar, rematant una pilota que havia rebutjat prèviament el pal.

Canvis per buscar la reacció

Amb tot perdut, o tot a punt de perdre’s, Valverde no tenia cap altre remei que moure la banqueta, i va prescindir dels tres jugadors que actuaven a la fase de construcció: Rafinha, Arthur i Coutinho. En el seu lloc van entrar Dembélé, Arturo Vidal i Munir. Lluny de reaccionar, l’equip va seguir navegant per Vallecas sense gaire sentit, resant per seguir viu contra un equip que de mica en mica anava perdent les forces, víctima del desgast acumulat.

Ni el Rayo mereixia perdre ni el Barça mereixia guanyar. Però a vegades el futbol, més enllà del joc d’equip, s’explica per la qualitat individual. A Vallecas van lamentar les ocasions fallades davant Ter Stegen i els blaugranes es van plantar al final del partit amb Piqué disfressat de davanter centre i l’equip penjant pilotes a l’olla per si algú la podia despenjar. I en un refús va arribar el xut creuat de Dembélé, i en una centrada al segon pal va arribar la rematada de Suárez. Tres punts al sac, però res més.