YOKOHAMALa samarreta blaugrana de Messi contra la blanca de Neymar. El club en què van jugar Maradona, Cruyff i Kubala contra el Santos de Pelé. El Mundial de Clubs tindrà una final amb galons, un cartell immillorable que permetrà, de passada, oblidar una semifinal que malauradament només serà recordada per la fractura de tíbia de David Villa. Encara una mica cansat pel nou horari i el ritme de partits, el Barça no va patir gens per superar un Al-Sadd que va resar durant tot el partit per no ser golejat. El primer pas cap al cel s'ha fet i ja pot ser oblidat, ja que va ser un partit realment fluix.
L'escenari no era fàcil. Un estadi amb més de 65.000 persones, totes silencioses, amb molt fred i un rival tancat en defensa. El Barça no va adormir-se, però li va costar sentir-se còmode. Amb una possessió escandalosa, el partit va ser un exercici de paciència oriental per intentar trobar forats a la defensa qatariana. L'Al-Sadd va posar una defensa de cinc i només deixava a dalt els africans, Kader Keita i Niang, sempre aïllats del joc pel domini insultant d'un Barça que va jugar la major part del temps amb només dos defenses i Adriano d'extrem. Una xarxa ofensiva per envoltar el seu rival esperant pacientment generar un espai.
I en absència de la inspiració d'altres cops, els gols van arribar per errades d'un rival que no va tenir mai l'atreviment del Kashiwa japonès contra el Santos. El primer gol va ser ridícul, amb el porter Mohamed Saqr incapaç de controlar una cessió horrible de Belhadj. Adriano, en el seu rol d'extrem, va pressionar i va marcar de rebot. Poc després, el brasiler feia el segon en una jugada que havia iniciat ell recuperant la pilota. L'exjugador del Curitiba va fer en 15 minuts tants gols com havia marcat fins ara amb el Barça.
Fins i tot els golejadors van ser estranys en un partit atípic. Sense homes a qui va tocar descansar, com Xavi, Piqué, Alves, Busquets o Cesc, Iniesta i Messi van intentar exercir de líders, però va costar trobar el ritme de sempre. Es van perdre pilotes, es van fallar controls i amb tants homes de l'Al-Sadd aculats en defensa Messi patia per poder fer jugades de les seves. En un partit imprecís, la major part de jugades de perill van arribar amb errades incloses dels asiàtics.
La falta d'atreviment d'un Al-Sadd que no ajuda a dignificar el Mundial de Clubs va restar emoció a un partit en què només calia veure els gols que arribarien. Perquè fins i tot cansat i sense sentir-se còmode, el Barça feia el que volia. I això que va ser un dia especialment desafortunat en l'aspecte físic. David Villa es va fracturar la tíbia sol en una jugada amb mala sort encara durant el primer temps i va acabar en un hospital de Tòquio. Aquesta lesió probablement el deixarà sense jugar més aquesta temporada, just en un moment en què necessitava minuts per tancar polèmiques i recuperar el somriure. Un cop molt dur per al jugador asturià i per a l'equip. El mateix Guardiola admetia que li havia quedat el "cos estrany", ja que el passaport per a la final arriba eclipsat per una lesió molt greu d'un jugador al qual Guardiola volia animar amb minuts i gols a Yokohama. I l'escenari desafortunadament ha estat tot el contrari.
A la segona part, Alexis Sánchez -que havia substituït Villa- també va ser substituït per precaució. Mascherano i Puyol també van acabar amb cops un partit en què Messi, que fins i tot ho va intentar de xilena, va veure per un dia com els gols els feien jugadors com Seydou Keita, autor del tercer amb assistència de l'argentí, i Maxwell, amb una internada per la banda esquerra en què el porter Mohamed Saqr de nou va estar horrible. Quatre gols marcats per un mig centre i dos laterals, uns jugadors que van aprofitar la feina metòdica dels homes d'atac, envoltats per la defensa d'un Al-Sadd que va tapar prou bé Messi i Iniesta, però que no ja no tenia homes per defensar aquests actors secundaris que ahir van donar al Barça un somriure que la lesió de Villa va esborrar. L'oportunitat de recuperar aquest somriure arribarà diumenge amb el Santos. És la final d'un Mundial. La quarta en més de 50 anys d'història de club. I el rival val la pena.
