Quan el Barça va guanyar sense jugar gràcies a Franco

Enviat Especial A Roma“Van ser uns anys durs, cada dos per tres mataven algú. Ara sembla llunyà, però és estrany recordar com es va barrejar una època tan bona amb fets tan horribles”. Lionello Manfredonia, romà, va créixer a la capital italiana somiant fer gols mentre alguns dels seus amics somiaven canviar el món. Als anys 70 Itàlia vivia els anni di piombo (els anys de plom), amb terrorisme d’extrema esquerra i d’extrema dreta deixant morts als carrers d’una societat en què es feia política d’amagat, amb reunions on es planejava un cop d’estat militar si els comunistes arribaven al poder, i es feia l’amor i la guerra com si no hi hagués demà. El 1975 els grups d’esquerra italians organitzaven manifestacions i xerrades sobre el franquisme, que agonitzava. I va ser just en aquest context que el Barça havia de debutar per primer cop en partit oficial a la capital italiana, amb un partit que mai es va jugar.

El 1974 el Barça havia trencat una sequera de 14 anys sense guanyar la Lliga gràcies, en bona mesura, a Johan Cruyff. Aquell mateix any, el Lazio havia guanyat per primer cop la lliga italiana gràcies a una plantilla plena de jugadors violents que tenien, entre altres peculiaritats, l’afició de portar armes de foc. Un d’ells, Luciano Re Cecconi, va morir el 1977 quan no va tenir cap idea millor que fingir que atracaria una joieria. I el propietari li va disparar. Giorgio Chinaglia, la gran estrella, solia sortir de festa amb dues armes a la cintura. Eren anys esbojarrats, quan el Barça i el Lazio van quedar emparellats al segon torn de la Copa de la UEFA 1975-76. El partit arribava just després dels últims afusellaments del franquisme: el 27 de setembre del 1975 tres membres del FRAP i dos d’ETA havien estat executats, i això havia provocat una onada de manifestacions a tot Europa contra una dictadura podrida que tocava a la fi. A mesura que s’acostava el 22 d’octubre, data fixada per al partit d’anada, l’ambient a la capital italiana era pitjor. Una bona part de l’opinió pública va reclamar no jugar el partit, perquè el Barça era un rival de la Lliga espanyola, i boicotejar el duel era una manera de protestar contra el franquisme.

“El meu pare va rebre moltes pressions de tothom, no van ser uns dies fàcils. Bona part de l’afició del Lazio volia jugar el partit per raons polítiques”, explica l’Angelo, fill d’Umberto Lenzini, president del club romà. Lenzini, nascut a Colorado (Estats Units) en una família amb sang italiana, havia tornat a la terra dels seus pares per ser futbolista de cert nivell, primer, i constructor, segon, i es va acabar convertint en el responsable que el Lazio, el segon club de Roma, fos capaç de guanyar la lliga el 1974. Però l’afició del Lazio, minoritària a Roma però ben organitzada, sempre havia estat controlada per una extrema dreta política que reclamava jugar el partit per donar suport al franquisme. Els jugadors de l’equip també volien jugar per evitar una sanció de la UEFA i per poder enfrontar-se a Johan Cruyff. “No era una situació fàcil. Jo el que volia era jugar i prou. Però la pressió era forta, i es va dir que els comunistes podien posar una bomba al camp”, recorda Manfredonia. A més, una temporada abans l’afició del Lazio havia provocat aldarulls en un partit contra l’Ipswich Town, i Lenzini, per evitar una sanció forta, va proposar jugar a porta tancada fora de la capital italiana. “Volia evitar una sanció, perdre-hi diners i que el club quedés tacat. I ningú l’ajudava”, es queixa Angelo Lenzini.

El Barça, per la seva banda, que estava en contacte amb l’ambaixada espanyola a Roma, la UEFA i Tomás Pelayo Ros, delegat nacional d’Esports, va reservar el vol i un hotel prop del Vaticà per jugar un partit que mai es jugaria. Mai es jugaria perquè Lenzini va rendir-se. Els treballadors de l’Estadi Olímpic, propietat del Comitè Olímpic Italià, es van declarar en vaga. I els obrers de les empreses de Lenzini, militants de sindicats d’esquerra, van anunciar que si es jugava el partit tampoc treballarien en solidaritat amb les víctimes del franquisme. I pel mig, el 15 d’octubre Franco era ingressat a l’Hospital La Paz. Ja no en sortiria mai. Finalment, el 19 d’octubre, Lenzini va anunciar que no es jugaria l’anada, motiu pel qual el Barça va guanyar 0-3 sense viatjar. El Lazio, però, sí que va jugar la tornada, just abans de la mort de Franco.

En un Camp Nou mig buit, Cruyff va oferir als espectadors la Pilota d’Or que havia guanyat i tot seguit el Barça va golejar els romans per 4-0. “Tot plegat va ser ben estrany. Semblava que a ningú li importava el partit”, diu Manfredonia. Franco moriria dues setmanes després i el Barça, que s’havia convertit en un símbol franquista a Roma, va celebrar-ho fent tornar les senyeres a la graderia en un partit contra el Madrid.