Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

Un Barça sense direcció

Primer, el Madrid. Que còmodament que va jugar el Madrid tot el partit. I que fàcilment que va marcar tres gols al Camp Nou: dos contraatacs començats amb puntada llarga des de la defensa i un córner defensat a la figuera. Diguem-ho: Mourinho ha après a adaptar-se al joc del Barça, i l'única manera que les espècies sobreviuen és adaptant-se. El Madrid ha acceptat que no juga millor que el Barça, però ha après a guanyar-lo. El contracop blanc és mortal, i per això avui el Barça està mort a la Copa i el Madrid està classificat per a la final.

Segon, l'àrbitre. Roura tenia raó: amb Undiano, els percentatges del Barça baixen. Sobretot en penals. Les dues faltes a Pedro dins l'àrea, una a cada part, van ser indiscutibles. Undiano va perjudicar greument el Barça i, en una competició que es decideix per detalls, l'arbitratge d'ahir és una part del resultat. Però no la més important. Però sobretot, el Barça. Ahir no vaig veure el Barça. Ni Messi, ni Xavi, ni Busquets, que ja és dir. Que el gol de l'honor (mai més ben dit) el marqués Alba a passada d'Iniesta no és casualitat. Al Barça que vostè i jo sabem no el derrotaven els àrbitres. Vaig veure nervis i imprecisions, i errors impropis de campions del món. I amb excepció dels minuts amb 0-0, no hi va haver ni rastre d'aquell equip que sortia, gaudia i feia gaudir. El Barça és un equip tocat, que es descompon quan li fan un gol, o, més ben dit, que es descompon així que li fan el gol que entoma amb puntualitat des de fa setmanes. Com si s'hagués evaporat l'autoconfiança, com si el cap donés les ordres tard i malament. I això feia molt temps que no passava.

No facin gaire cas de tot el que es dirà els pròxims dies. Encara que el Madrid torni a guanyar dissabte al Bernabéu. Encara que es classifiqui a Old Trafford. Facin com si sentissin ploure davant la propaganda. El problema és a casa: l'equip deu trobar a faltar l'entrenador. Alguna cosa s'ha afluixat, o descompensat, o desordenat. És normal. Si no, els equips no tindrien director tècnic. I a falta de les solucions tàctiques que evitin que l'equip s'estrelli contra sistemes defensius ben plantats com el d'ahir, a Rosell i a Zubizarreta els correspon guanyar la batalla de la confiança, amb una narrativa més fresca que les cames dels seus jugadors. Una temporada amb la Lliga a tocar i amb el Milan eliminable a la Champions no pot ser dolenta. I sí, cada aficionat té la seva alineació. A la meva no hi havia Cesc, i hi havia Villa i Tello.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 16/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF