BARÇA

Un nou suplici per seguir vius (0-1)

Un gol de Vidal permet als homes de Setién imposar-se amb patiments a Valladolid

Ter Stegen, en acció al camp del Valladolid / EFE

Per a aquest Barça, cada partit és un suplici. No fa tant, quan tot s’ordenava al voltant de la possessió de pilota, l’equip blaugrana s’ho passava bé jugant. Ara pateix, juga amb la por posada al cos. Ni els rivals el respecten ni el Barça es reconeix. Però amb un gol d’Arturo Vidal i les aturades d’un Ter Stegen gegant, l’equip de Setién va imposar-se a Valladolid i va guanyar una mica de temps a l’espera del partit del Madrid a Granada (0-1).

Messi esmicola rècords però perd la rialla

El Barça gravita entre l’optimisme i el pessimisme. Per moments, és com una relació sentimental desgastada pel temps, amb estones en què vols engegar-ho tot a rodar i d’altres en què torna aquella passió amb esgarrapades i petons. Instal·lat en una muntanya russa emocional, l’equip intenta engrescar-se pensant en la Champions mentre va fent via a la Lliga i endarrereix la festa blanca sense descartar un miracle que cada dia sembla menys improbable. A Valladolid, el Barça va guanyar temps en un final de Lliga ben estrany, en què es passa d’engrescar a Vila-real a decebre contra l’Espanyol. I, acte seguit, explorar noves vies a Valladolid, com si fos una manera de garantir que queda molt per fer, que l’amor no ha acabat. Però al Barça hi ha alguna cosa que no rutlla.

Al José Zorrilla, Setién, que va explorant el seu llibre de tàctiques, va remoure l’equip i va apostar per un sistema amb tres defenses en què Sergi Roberto feia de defensa, ajudant molt en la sortida de pilota i connectant amb un Nelson Semedo elèctric per la dreta. I al davant, Riqui Puig. El tècnic va deixar Luis Suárez a la banqueta per donar-li descans i va apostar per un trident ofensiu en què, al costat de Messi i Griezmann, hi havia Arturo Vidal, que va obrir el marcador i va demostrar de nou la seva gran efectivitat. El xilè és un estilet, el jugador més vertical en un equip en què Messi cada cop se sacrifica més pel col·lectiu. L’argentí, amb una nova assistència de gol, és el poeta. I Vidal, el martell. Seny i rauxa. Cops de maluc i cops de puny units sota el mateix paraigua.

Griezmann perdona

El Valladolid de Sergio, desconcertat per aquest Barça alternatiu, no es va despertar fins al final de la primera part amb algunes contres, conscient que s’havia salvat, ja que Griezmann va desaprofitar dues ocasions ben clares per fer el gol que hauria pogut sentenciar el partit. El francès és el resum del Barça modern. Ho intenta, però amb suar no n’hi ha prou. Sembla nerviós, ofegat pel pes de les expectatives. El jugador, que no fa tant feia gols impossibles, a Valladolid va fallar tot sol davant el sabadellenc Jordi Masip el que havia de ser el 0-2 i va acabar substituït amb molèsties. Quan el vent bufava de cara, el Barça no va sentenciar. “Hauríem hagut de decidir el partit a la primera part”, va admetre Setién.

I la segona part va convertir-se en un viacrucis, amb un Valladolid més directe, que va trobar la manera de tacar els guants d’un Ter Stegen que ja s’ha acostumat a fer de salvador. Setién, de fet, va canviar el dibuix i va recuperar una línia de quatre en defensa més clàssica, fent entrar Suárez ja al descans. Sense el control tàctic, el Barça va perdre la confiança. I Sergio González, a punt, va entendre que davant tenia un vell campió. Un Barça cansat, amb una banqueta curta i poc aire als pulmons. “A alguns jugadors no els he vist frescos. No han passat ni 72 hores des de l’últim partit, porten molt cansament acumulat, feia calor i la gespa estava seca. Quan un està cansat, perd més pilotes, costa prendre les decisions bones... No ens hem apagat futbolísticament, ha sigut una cosa més aviat física”, va explicar Setién, que va treure de la gespa Riqui Puig, que tampoc va tenir el millor dia. Rakitic va intentar amagar la pilota dels jugadors castellans, però no ho va aconseguir. La pressió del Valladolid es va cruspir un Barça que després del descans va perdre la batalla mental i la física. La temporada se li està fent llarga, a un equip que no fa tant pensava que l’aturada pel covid-19 li podria anar bé per descansar. No ha sigut així. Quan falten dues jornades, cada partit és un acte de supervivència d’un equip que segueix buscant solucions per veure si no tot està perdut, aquest any. Teràpies de parella, converses llargues, noves tècniques i tàctiques. Tot, per veure com es pot arribar amb el cap alt a aquesta Champions de la qual ja sabem que el més complicat serà el camí fins a la final.

Abans, però, caldrà acabar de tancar una Lliga en la qual s’ha guanyat temps. Una ensopegada blanca donaria sentit a tots aquests patiments. Un triomf del Granada canviaria la cara d’un equip que en 90 minuts va canviar tant que Sergi Roberto va acabar en tres posicions, marejat, quan Junior Firpo va entrar per Busquets recuperant una defensa de tres. El Barça, més que construir, intenta protegir com pot el que li queda de fama de bon equip. Als jugadors no els ajuda res: ni la planificació física, ni el seu caràcter, ni el canvi d’entrenador, ni el VAR, que va treure de polleguera Piqué quan el central va rebre un clar penal a pocs minuts del final.

Al final, el Barça va acabar tancat en defensa, protegint com va poder el 0-1, assetjat pel Valladolid. Sobrevivint. No li pots demanar res més, a un equip que va demostrar tenir cor i orgull. Futbol no n’hi queda gaire, ara mateix.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF