BARÇA

Camises vermelles, sopars encesos i gols: el primer cop que el Madrid va jugar a Barcelona

El Barça, reforçat amb jugadors d'altres clubs, es va imposar per 5-2

El Barça de la temporada 1905/06 / FC BARCELONA

13 de maig del 1906. Just quan les campanes assenyalen que s’arriba a la mitjanit, més de 50 homes surten del Restaurant de França, un local elegant que s’amagava dins d’una Estació de França ben diferent de l'actual, construïda als anys 20. Els joves criden, xerren. Segons algunes cròniques, de bon humor, entre mostres de complicitat i abraçades. Segons altres cròniques, en canvi, entre retrets, discutint-se. Per primer cop a la història, el Madrid FC, club destinat a ser coronat amb la paraula 'reial' uns anys més tard, havia jugat a Barcelona contra el Barça, i havia perdut per 5-2 un amistós. Era tot just el segon partit entre les dues entitats, després del triomf blaugrana per 1-3 a Madrid el 1902 a les semifinals de la Copa de la Coronació.

Els primers anys de rivalitat entre dues entitats que van trigar poc en convertir-se en la gran referència futbolística a la seva ciutat van ser de color blaugrana. El Madrid no va aconseguir imposar-se al Barça fins al 10è enfrontament, un partit de Copa a Madrid el 1916, i no va guanyar a Barcelona fins al primer desplaçament a la Lliga, el 17 de febrer del 1929, tot i que el Barça guanyaria aquell campionat, imposant-se en el partit de tornada. Si quan es van trobar per primer cop el 1902, el Barça tenia més experiència que un Madrid fundat poques setmanes abans, el 1906 l’equip blanc ja havia aconseguit madurar, i havia guanyat la tercera i la quarta edició de la Copa del Rei, el 1905 i el 1906, contra l’Athletic Club de Bilbao. Quan el Barça va convidar l’entitat madrilenya a jugar aquell amistós, doncs, era un repte.

Si el Barça havia crescut fort en els seus primers anys de vida, el 1906 travessava el seu particular desert, orfe del lideratge d’un Joan Gamper que s’havia centrat en els seus negocis. El Barça, que havia guanyat el Campionat de Catalunya el 1905, buscava nous referents en una època caòtica, amb clubs que naixien i desapareixien en funció de la vida de quatre persones, i sense una autoritat clara que organitzés les incipients competicions. El Barça, de fet, tenia mala relació amb l’Associació de Clubs catalana, i hi havia arribat a trencar relacions després de perdre la Copa Salut malgrat haver guanyat tots els partits, ja que l'X, el gran rival esportiu aquells anys, va presentar una impugnació queixant-se de l’uniforme de dos jugadors blaugranes. Aquell X Sporting Club, un club que només va viure del 1902 al 1908, va arribar a guanyar tres Campionats catalans, en part gràcies al fet de reforçar-se amb jugadors provinents d’un Espanyol que aquell 1906 va suspendre les seves activitats, ja que molts futbolistes van prioritzar estudiar. Els altres, van reforçar l'X, conegut com "els incògnits", jugant partits elèctrics contra el Barça que sovint acabaven amb ball de bastons.

El Barça, però, no rutllava des del punt de vista esportiu, i perdia els campionats locals contra aquell X. A més, una gira per terres basques va acabar amb una de les derrotes més doloroses de la història del club, per 10-1 a San Mamés contra l’Athletic. Molts socis directament van donar-se de baixa, i van deixar el club amb tot just 187 socis. I aquests van rebre els jugadors amb males cares per culpa d’aquelles desfetes. Contra les cordes, la directiva del president Josep Soler va intentar canviar la dinàmica convidant aquell Madrid campió de Copa. Era una jugada arriscada, ja que una nova derrota podia significar la mort del club.

El partit es va fixar el 13 de maig del 1906 al camp del carrer Muntaner, on el Barça s’havia traslladat feia poc. I per evitar ensurts, la directiva blaugrana va demanar reforços als altres clubs barcelonins rivals, per defensar el nom de la ciutat. El Barça havia acabat tercer al campionat català, així que van arribar jugadors dels dos primers classificats, l'X i l’Internacional, així com del Català, clubs forts a l’època que van desaparèixer amb el temps. Quan l’equip va sortir al terreny de joc, de fet, només va fer-ho amb tres jugadors del Barça: Quirante, Steinberg i Romà Forns.

El partit va aplegar centenars de persones i per al record va quedar que, per primer cop, el Barça va imprimir cartells per anunciar el partit, els primers anuncis de futbol de la història de la ciutat, cartells que, curiosament, mostraven un jugador amb una samarreta llampant de color vermell, i no pas de blaugrana. El partit anava empatat al descans (2-2), amb gols d’Àngel Ponz, jugador de l'X, i Charles Wallace, de l’Internacional. Wallace, per cert, acabaria jugant al Barça juntament amb el seu germà Percival Francis. A la segona part, Wallace, Ponz i Romà Forns van tornar a fer esclatar de joia el camp del carrer Muntaner amb tres gols. El Barça s’havia imposat per 5-2 als campions d’Espanya, que van rebre bones crítiques pel seu bon joc a les cròniques de l’època. Un dels herois del partit va ser Romà Forns, un home molt estimat al barcelonisme de l’època que anys més tard arribaria a ser el primer català en fer d’entrenador al club, i guanyaria una Copa i lideraria el club cap a la seva primera Lliga. Ponz, en canvi, va ser una llegenda a l’Espanyol, el club de la seva vida, marcant sempre gols i mantenint-se unit als colors blanc-i-blaus. Aquell 1906, però, sense activitat a l’Espanyol, va reforçar curiosament el Barça, i va marcar dos gols clau per mantenir alta la moral blaugrana. Tant Ponz com el seu germà, Enric, van ser empresaris d’èxit vinculats als sindicats lliures de dretes, fet clau en la seva mort, ja que van ser executats durant la Guerra Civil.

El triomf blaugrana va arribar sense tensió a la graderia, en una època en què l’esport encara no estava polititzat i les passions no eren tan grans. Però al tradicional sopar entre els dos equips després del partit, segons algunes cròniques, quan la delegació blaugrana va retirar-se, alguns jugadors del Madrid haurien fet comentaris despectius que van provocar una petita picabaralla que van intentar calmar el capità blaugrana, l’alemany Udo Steinberg, i el president madridista, el català Carles Padrós, que havia acompanyat els jugadors. Naixia una rivalitat que esclataria 10 anys més tard, el 1916, quan una eliminatòria de Copa va acabar com el rosari de l'aurora. Van caldre quatre partits fins que l'equip blanc va guanyar una eliminatòria molt dura. En ple debat sobre la Mancomunitat catalana, un partit entre barcelonins i madrilenys va acabar per primer cop amb una gran baralla amb cops de puny. El clàssic havia nascut.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF