FUTBOL
Esports 10/08/2015

Geòrgia, la terra dels futbolistes imaginatius i els problemes als despatxos

El Barça juga a Geòrgia, un país boig pel futbol on han nascut genis i s'han viscut desgràcies

Toni Padilla
4 min
Dos guardes de seguretat, a l'estadi on es disputarà la final de la Supercopa entre el Barça i el Sevilla / KIRILL KUDRYAVTSEV / AFP

BarcelonaGeòrgia intenta obrir-se camí dins l’esport mundial seguint el model dels seus veïns d’Azerbaidjan, que han invertit molts diners per organitzar esdeveniments de primer nivell. Geòrgia no disposa dels recursos naturals dels seus veïns, però ha aconseguit organitzar la Supercopa d’Europa.

Com sol passar a tot el Caucas, Geòrgia és una nació mil·lenària, orgullosa, que busca el seu espai entre gegants que sempre han condicionat la seva vida. La relació amb Rússia, dolenta, ha generat conflictes armats i ha impedit de passada a Geòrgia controlar regions com Ossètia del Sud, ocupada per tropes russes en el seu moment o Abkhàzia, una regió independent reconeguda només pels russos. Els problemes amb Moscou, per descomptat, han acostat Geòrgia cap als Estats Units. Ara, l’estat intenta millorar a nivell econòmic i escapar dels endèmics problemes de corrupció.

Geòrgia ha quedat arraconada als mapes esportius malgrat la seva gran tradició, que els permet guanyar medalles als Jocs Olímpics en esports com la lluita lliure o la boxa. El futbol, però, és l’esport preferit dels georgians. Ja als anys 20 o 30, els equips locals van destacar, amb fama de ser futbolistes imaginatius, tècnics, però individualistes. Un d’ells, Boris Paichadze, dóna nom a l’estadi de la final de la Supercopa.

Ja des de els anys 30, el Dinamo de Tbilisi va establir-se com un dels grans clubs del futbol soviètic, en part, gràcies al suport que els donava Beria, el cap de la KGB. Lavrenti Beria, georgià, havia jugat de jove i va ajudar el Dinamo a aconseguir tenir sempre bones plantilles. Anomenats llavors “els uruguaians”, per ser tècnics i agressius, el Dinamo va acabar molts anys segon a la Lliga. El seu millor jugador era Boris Paichadze –l'estadi de la final porta el seu nom–, conegut com el 'Caruso del futbol' per la seva elegància, en referència al cantant d'Òpera. Paichadze va explicar en les seves memòries que el temible Beria els va ajudar, però va admetre que no els permetria ser campions, ja que "la Lliga l'han de guanyar els clubs de Moscou o Kíev".

Curiosament, sense Stalin i Beria, georgians, el Dinamo va guanyar la Lliga soviètica el 1964 i 1978, guanyant també Copes de l'URSS i la Recopa d’Europa el 1981 –la final europea amb menys espectadors de tots els temps, contra el Carl Zeiss Jena de la RDA–. Aquells anys, el Dinamo va eliminar clubs com el Liverpool, el Feyenoord o el West Ham amb plantilles formades només per jugadors georgians. Quan el Liverpool va caure a Tbilisi, més de 110.000 persones ho van veure en directe. L’època daurada del futbol georgià va ser durant els anys 70 i 80, amb estrelles que van ser internacionals com Chivadze, Daraselia, Kipiani o Shengelia. Molts van ser al Mundial del 1982. A Geòrgia, alegria i tragèdia solen seure a la mateixa taula, i just en el millor moment de la seva carrera, Daraselia, l'autor del gol del triomf a la final de la Recopa, va morir en accident de cotxe. Kipiani va morir en un altre accident de carretera anys més tard.

Altres clubs georgians van arribar a la primera divisió soviètica, com el Torpedo de Kutaisi, l'Spartak de Tbilisi, el Guria de Lanchkhuti i el Lokomotiv de Tbilisi, però sempre ha manat el Dinamo. En ser tant estimat, el Dinamo, un cop va caure l'URSS va quedar en mans de personatges corruptes que van provocar una forta sanció de la UEFA quan van intentar comprar un àrbitre en un partit europeu. Un dels presidents llavors va ser Jaba Ioseliani, que havia militat en una guerrilla nacionalista a finals dels anys 80 lluitant per la independència. Ioseliani va acabar a la presó, com quatre dels presidents del Dinamo de l'època.

Des de la independència, el futbol georgià ha patit per trobar un espai. La selecció mai ha jugat una fase final i els seus millors jugadors han marxat a l'estranger. El Dinamo, afectat per problemes econòmics, ha vist com clubs més modestos guanyen la Lliga. Aquest any, el campió és el Dila de Gori, la ciutat natal de Stalin. L'any 2000, el Dinamo va fer fallida econòmica i la justícia va descobrir com els directius s'havien endut tots els diners de forma il·legal. El club, però, ha renascut de nou i ha guanyat el doble d'ara fa un any. "Darrerament es paga, pel que diuen. Volen millorar el nivell. El Dinamo mou molta gent, però molts camps els trobes buits", deia el balear Xisco, que ha jugat al Dinamo, on va ser tres anys el màxim golejador. "És un país boig pel futbol, però els bons jugadors marxen i els costa mantenir el nivell", afegia ara fa dos anys el jugador del Nàstic.

Durant els darrers anys, bons jugadors han destacat a l'estranger, com Arveladze, Iashvili, Ketsbaia o Kaladze, campió d'Europa amb el Milan que va patir la mort del seu germà en ser segrestat per grups mafiosos locals ara fa una dècada. El 2001, el pare del jugador va arribar a intentar cremar-se viu per queixar-se de la poca ajuda del govern per localitzar el seu fill. "Enteneu per què tots marxem?", va dir Kaladze llavors.

Els darrers anys la seguretat ha millorat, però els jugadors segueixen marxant. Diferents empresaris, amb ajuda del govern i alguns amb fama de ser corruptes, intenten invertir en els clubs locals per fitxar estrangers com Xisco. I ara s'ha pagat per portar la Supercopa d'Europa a una terra amb fama d'acollidora, malgrat que als despatxos ha tocat patir molt.

stats