BARÇA

Luis Suárez marca el camí de la Lliga (2-0)

L’uruguaià i Messi converteixen el Camp Nou en una festa contra un Atlètic en inferioritat (2-0)

Els jugadors del Barça celebrant amb eufòria el gol de Luis Suárez al Camp Nou. / ALEJANDRO GARCÍA / EFE

Tal com van fer dimarts a Vila-real, tal com han fet tants cops els últims anys, Luis Suárez i Lionel Messi van tornar a marcar el camí del barcelonisme. Incapaços d’acceptar la derrota, els dos sud-americans, els dos homes que porten els fills junts a l’escola com persones normals, van derrotar un Atlètic de Madrid que va resistir 85 minuts, i van donar inici així a la festa de celebració del 26è títol de Lliga, el quart en cinc anys. Beneït esport aquest, en què pots preparar-ho tot, estudiar estadístiques i mesurar esforços però en què cap científic ha pogut descobrir per quina raó els uruguaians, un poble petit i tranquil, són tan competitius quan es vesteixen de curt. Suárez, que no és ni el més ràpid, ni el millor, ni el més fort, sempre té l’última paraula. El seu gol el va marcar amb el cor. Messi, en canvi, sí que és el millor. I va posar la cirereta just després.

Valverde volia deixar la Lliga vista per a sentència per poder centrar-se en la Champions. I Suárez i Messi li van fer la feina al final, quan semblava que el partit acabaria sense gols. El Barça va sortir amb l’equip de gala per derrotar un Atlètic de Madrid que buscava fer un partit digne i caure de la lluita pel títol amb el cap alt. I l’equip de Simeone va aguantar prou bé fins que Diego Costa va demostrar, de nou, una incapacitat preocupant de controlar el seu temperament, actuant com actuen els líders dels grups criminals de barri, els que es creuen amb carta blanca per intimidar, insultar i pegar. Fins que l’autoritat els posa al seu lloc. El davanter brasiler, en una acció sense més importància, va insultar la mare del col·legiat i aquest el va enviar al purgatori del vestidor, on els jugadors expulsats pateixen sols fins al minut 90 sabent que han abandonat els seus companys en inferioritat numèrica. Faltava una hora de partit i l’Atlètic, que havia vist com Oblak, amb una mà impossible, evitava un gol de Coutinho poc abans, va canviar. En lloc d’intentar atacar amb criteri, com fins aleshores, va decidir enfangar el ritme, embrutar l’espectacle. Sobreviure com fos. De vegades, la passió juga en contra de molts futbolistes sud-americans com Costa. De vegades, en canvi, els obre la porta del cel, com en el gol de Suárez, que també ha estat pecador, com Costa, uns quants cops.

La vermella a Diego Costa, però, també va refredar un Barça que sense fer el seu millor partit controlava l’escenari malgrat que tenia Lionel Messi bastant allunyat de l’àrea. L’argentí, acompanyat per Coutinho i l’incansable Alba per l’esquerra, repartia més pilotes que Amazon reparteix paquets, amb una visió de joc privilegiada que va deixar Alba, Coutinho i Luis Suárez a un pam de marcar abans del descans. Però el duel no només enfrontava els dos primers classificats de la Lliga. També era un duel entre dos homes que es disputen la corona virtual de millor porter del món. I Jan Oblak va poder lluir-se més que Ter Stegen. Una feina complicada, la dels porters, convertits en els faquirs del futbol, ja que quan tenen més oportunitats per lluir-se és quan juguen amb foc.

I Griezmann? El francès va caminar acompanyat d’un concert de vent. Cada cop que tocava la pilota, l’estadi xiulava, li estirava les orelles. L’afició blaugrana va poder tornar-li al jugador de l’Atlètic tota la ràbia que va sentir quan fa uns mesos va esperar l’estrena del petit documental en què aquest decidia el seu futur. Un documental que el barcelonisme va considerar una presa de pèl. Més de mig any després, Griezmann s’ha penedit de la seva decisió i veu com li toca acabar la temporada sense pena ni glòria, sense copes ni medalles, corrent amunt i avall perseguint una pilota que va tocar ben pocs cops. Sense pilota, de fet, el francès va acabar oblidat per un estadi que es va anar posant nerviós a mesura que el domini de l’equip de Valverde no es traduïa en gols. Ja se sap que alguns jugadors, com els uruguaians Godín i Giménez, semblen gaudir quan juguen en inferioritat, contra la lògica. Només un altre uruguaià els va poder derrotar, ja al final d’una segona part per moments frustrant. El canvi de guió posterior a la vermella, de fet, no va ajudar Coutinho, que quan disfruta és quan té espais. Ni un Barça que va semblar cedir espais per intentar trobar-ne en contraatacs que sempre van acabar amb aturades d’Oblak.

Valverde va optar per l’electricitat de Malcom primer i Aleñá després, però amb Arthur cansat i Coutinho desaparegut, al líder li va faltar llum per atacar en estàtic, i va topar contra un rival que va tenir alguna ocasió en rematades de cap. Però quan semblava que el Barça faria un petit pas endavant per marcar, Suárez es va inventar un xut de rosca des de la frontal que va servir per tancar l’expedient de la Lliga. L’uruguaià va obrir la porta i Messi ho va aprofitar per fer el 2-0. Un triomf de fe més que de joc. Un triomf dels que agraden a Luis Suárez.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF