Balanç provisional: no en tenim prou
Portem gairebé un terç de Lliga i l’Espanyol està en posicions europees, a tres punts del líder. Però la millor notícia no és aquesta: la millor és la nostra insatisfacció. Com no pot ser d’una altra manera, estem gaudint del moment i fem visites regulars a la classificació per confirmar que no és un somni. També ens fa molt feliços el joc de l’equip: brillant, atrevit, compromès. Tanmateix, estem insatisfets. Perquè, a hores d’ara, l’atzar i les errades arbitrals només han jugat en contra nostra. Vull pensar -digueu-me ingenu- que al final de la Lliga les sumes i restes d’aquests factors s’hauran neutralitzat. Però de moment només ens han pres coses.
Després de dotze partits encara no hem marcat cap gol decisiu sobre la campana. En canvi, n’hem rebut dos (el del Valladolid al minut 91 i el del Sevilla al minut 88) que ens han fet perdre tres punts. Però si els àrbitres (tots ells: els principals, els assistents i, molt especialment, els del VAR) haguessin actuat amb justícia l’Espanyol ara mateix seria líder en solitari amb 26 punts.
Els fores de joc inexistents de Borja a Valladolid i les expulsions i el penal no assenyalat a Sevilla són prou clars. I és especialment estranya la inhibició del VAR en les jugades polèmiques -possibles vermelles i penal clar- del partit al Pizjuán. El VAR era l’esperança dels equips tradicionalment perjudicats pels àrbitres: la revisió ha de permetre corregir errades. Però en la mesura que la revisió és selectiva, en la mesura que l’àrbitre del VAR també pensa des de la lògica de quin club té més capacitat de pressió, el resultat serà un doble perjudici per a clubs com l’Espanyol: quan l’àrbitre s’equivoqui a favor nostre sempre hi haurà el VAR per corregir-lo (així va passar al camp de l’Alabès i al del Rayo Vallecano).
Però més enllà de la queixa -no som victimistes: som víctimes- celebro la nostra insatisfacció. Estem contents, però no tant. Perquè, tot i que el nostre lloc a la classificació és bo, hem fet mèrits per tenir-ne un de millor. Davant d’això podem acceptar la inevitabilitat dels fets i reconèixer que hi ha massa obstacles i interessos perquè sigui possible un Espanyol líder. Però ni l’equip ni Rubi mereixen aquesta condescendència. Aquesta temporada hem recordat que tot pot ser diferent. I no estem disposats a renunciar a cap il·lusió.
Partit a partit, d’acord. Amb la prudència del savi: tota. Però amb el darderisme com a única divisa: aspirem a tot.
