Balanç i esperances d’un Cap d’Any amb Hegel
George Wilhelm Friedrich Hegel és –amb Plató, Aristòtil i Kant– un dels quatre filòsofs més importants de la història. La seva gran obra, La fenomenologia de l’esperit, és un immens exercici per explicar l’evolució de l’ésser, de l’esperit, que es pensa a ell mateix. Una obra complexa i complicada d’entendre. Perquè l’esperit del qual ens parla és tot i es manifesta en tot: en la història de la humanitat, en la història de la filosofia i fins i tot en la història de cada ésser humà.
He pensat en Hegel repassant aquest 2020 que, finalment, avui deixem enrere. Simplifico, i per tant traeixo, el gran filòsof alemany. Però la fenomenologia de l’esperit d’aquest 2020 travessa de manera coincident la meva vida personal, la trajectòria de l’Espanyol i la situació a tot el món. En els tres casos vam començar l’any malament, molt malament, però sense ser-ne del tot conscients. Al cap de pocs mesos ens va esclatar el mal que s’havia anat covant. En forma de pandèmia en un cas, en forma de descens en l’altre i de diverses formes que no venen al cas pel que fa a la meva vida. I acabem l’any –el món, l’Espanyol i jo– amb una esperança fonamentada però encara amb molta feina per fer.
No hi ha més felicitat que la que dona evitar o superar drames. En l’àmbit futbolístic no hi ha pitjor tragèdia que un descens (i ho diu qui ha perdut les dues úniques finals europees que mai jugarà als penals). Evitar-lo quan sembla impossible és meravellós. Però resoldre-ho després de només un any a l’infern també. I per més que m’esforci en mantenir la indignació per tots els errors que ens van enviar a Segona, el sentiment que em domina és la il·lusió. Queda poc més de la meitat de la travessa i anem primers. Però l’avantatge és mínim. No podem caure en el parany dels que ens volen mal: tenim un gran equip, som els favorits, però no serà gens fàcil i tindrà molt mèrit. Perquè s’han de guanyar molts partits i cada partit és una lluita única. Cada gol, cada victòria, ens acosta la felicitat més gran d’allò que no és important però que tant ens pot fer plorar.
A vegades calen grans sotracs per prendre consciència de com érem de feliços quan no ens passava res. Això serveix per al món, per a l’Espanyol i per a mi. Per gaudir del que tenim i per ser-ne conscients si ho recuperem. Però també és una oportunitat per reflexionar i ser millors. Més bons en el sentit més ampli, i també en el sentit machadià, de la paraula. Disculpeu la pregària final: deu ser l’època.
