Badada, reacció i final de la Superglobe (30-37)

BarcelonaEl Barça Lassa d'handbol lluitarà pel títol de la Supergoble (Al Sadd o Füchse Berlín) després de superar aquest dimecres el Montpeller (30-37) a les semifinals. El duel no ha tingut res a veure amb el simulacre dels quarts. El resultat és enganyós, al nivell de la fotografia de l'escenari, injustificable més enllà dels petrodòlars que entrenen als despatxos de l'IHF. Els homes de Patrice Canayer han estat a punt de trencar l'obsessió de la secció culer pel ple de títols i, de retruc, obrir el debat dels últims anys de si l'equip sap competir en els moments decisius. A Doha han hagut de remar. De remar molt.

A diferència del duel de Lliga de Campions al Palau, els francesos han interpretat bé el partit, aprenent dels errors i justificant les mancances amb treball i motivació. Sense Vicent Gerard, Michael Guigou i l'MVP 'Chino' Simonet entre cotons. La intensitat és un factor fonamental en l'esport, i aquesta tarda el conjunt gal ha sortit a la pista amb més fam de victòria. Per la necessitat de revertir un inici de temporada horrible, per orgull propi o perquè el Montpeller encara s'assembla a l'equip que va aixecar fa només uns mesos el títol de campió continental.

Sigui quina sigui l'opció encertada, el Barça s'ha vist incapaç de frenar el rival durant més de 40 minuts. La defensa ha grinyolat en estàtic, i és notícia. La sensació de permissivitat ha sigut generalitzada. Els segons han sigut tous, esperant als nou metres, deixant que l'oponent s'aixequés amb relativa facilitat. Mohamed Soussi i especialment Melvyn Richardson han fet un recital de llançaments exteriors. En suspensió, a peu canviat o en proximitat. La lluita als sis metres no ha sigut diferent. El pivot ha lliscat per la zona central sense trobar oposició, creant incendis i generant espais.

Sense defensa, no hi ha triomf

Aquest Barça no sap –ni sabrà– guanyar els partits sense defensar bé. El caos i el control comencen a camp propi. El Montpeller s'ha instal·lat en un equilibri ofensiu que l'ha permès anar sumant sense grans ensurts. La producció ofensiva rival ha arribat als 19 gols al descans, una xifra que recorda les que encaixaven els blaugranes la temporada passada. Acostar-se a les 40 dianes en 60 minuts vol dir perdre quatre de cada cinc partits.

Ho fies tot a l'anotació. És difícil que els blaugranes, entre tants recursos, però, no arribin a uns mínims ofensius. Dika Mem sempre desencalla l'atac. Les trajectòries i la verticalitat de l'internacional francès són tan bones que, en carrera, és pràcticament imparable (6 de 6 en la primera meitat). A més, està automatitzant una sortida al dèbil per poder donar pilota. La mà d'Aleix Gómez és una segona aposta segura. Els dos esquerrans, els penals i les transicions han evitat que la badada generalitzada fos més preocupant.

Els culers són una superpotència i al final han guanyat com ho fan els grans quan les coses no surten: patint, amb més o menys dubtes, però posant una marxa més en l'últim tram. Han trencat el partit gràcies a un punt més de concentració defensiva. Més cames, millor gestió. La versió del Barça en els últims 10 minuts és la real, la d'un equip intens que ha de gestionar les ganes de recuperar la pilota, que celebra les recuperacions i suma fàcil a la contra. Així, només així, els culers no tenen sostre.