Avançar en el fang de la Federació Espanyola
Ha passat per primer cop. Un greuge, una agressió als interessos del Barça i els que prenen les decisions al club surten al tall, als peus de Sánchez Arminio, per marcar la línia. El Barça ha aixecat la veu per primer cop des que es va instal·lar el nou règim, que havia d'estar als antípodes dels excessos verbals de Laporta. Celebrem-ho. Estem davant d'un pas endavant, un allunyar-se de les posicions més porugues que eviten errors però et condemnen a un paper secundari. Celebrem també que el to del secretari i portaveu, Toni Freixa, el pare de l'estratègia de plantar cara a la Federació, sigui més creïble que el dia en què vam descobrir que el president estava enfadat.
El Barça va de cara i a pit descobert a pleitejar en un dels terrenys més enfangats i pantanosos de l'administració espanyola. Contra un poder, el del president de la Federació -Ángel María Villar- i els seus satèl·lits als comitès d'àrbitres i de competició, que ha sobreviscut a mil i una conspiracions per derrocar-lo. Per tant, assumim-ho, el Barça té totes les de perdre malgrat que tampoc disposava de sortida per abandonar l'immobilisme. En el fons, és un reconeixement implícit que la diplomàcia dels passadissos ha fracassat per abandonament, tal com ja hem anat explicant. També un senyal per avisar que el Barça farà soroll per aconseguir fer-se respectar a mitjà termini, potser quan el Madrid hagi satisfet la seva urgència històrica i eviti el pòquer de Lligues d'aquest Barça. I un extra, un petit premi de consolació: que tot torni a semblar un accident després de la borratxera d'impunitat que hem patit aquesta temporada amb els arbitratges. Les queixes del Barça responen al mateix patró amb què l'equip de Rosell s'ha enfrontat a la polèmica tria de la final de Copa. Han aconseguit un parell de victòries morals: que tothom sàpiga que el Madrid no cedeix el Bernabéu per por i generar problemes de cintura a la Federació. Però la disputa s'acabarà aquest matí amb la tria d'escenari que més li convé a Villar, a la seva poblada junta i a Florentino.
Atenció, que el moviment també té una derivada interna interessant i amb efectes immediats. Pot ser casualitat. Tan casual com les acumulacions d'errors arbitrals o les designacions que tenen neguitejat més d'un pes pesant del vestidor. El cert és que coincideixen en el temps les converses per renovar Guardiola i el primer moment en què el tècnic queda alliberat de ser el portaveu únic del FC Barcelona.
