Periodista esportiu i autor del LlibreA tretze jornades per al final del campionat, el rellotge corria de pressa. El temps, l’element que posa totes les coses al seu lloc, no coneix urgències. Esgotats els recursos, tocava tirar d’imaginació. Pablo Machín va dedicar les primeres hores com a entrenador del Girona a recollir opinions, a conèixer detalls que aportessin una mica de llum. Es va entrevistar amb tothom, volia saber per on podia començar a sacsejar el vestidor. “Una de les prioritats era canviar coses, no vull parlar de cap revolució perquè amb el temps que tenia podria semblar traumàtica i no era fàcil. Primer, vam canviar els hàbits interns. Quan una persona nova aterra a la banqueta, ja és un gran canvi per als jugadors. Després, les rutines d’entrenaments, la manera de fer les coses. Em vaig reunir amb el cos tècnic, el delegat, l’encarregat de material... Qualsevol testimoni em servia, necessitava informació. I vam començar a posar en pràctica petits canvis: s’entrenava a les nou? Doncs nosaltres ho faríem a les deu. Se’ls posava hora per arribar o amb un marge de quinze minuts ja valia? Doncs ara mitja hora abans s’hauria de fitxar. De les vint-i-quatre hores del dia, només en dormia cinc. La resta era futbol, futbol i més futbol”.
Es tractava de marcar unes pautes de convivència, unes normes. “Els futbolistes havien de passar més temps junts; si a la tarda no s’entrenava, s’havia de venir a fer grup. Ens inventàvem excuses: vídeos, xerrades o tasques. Del que em vaig trobar al que hi ha actualment, hi va un món. D’això me’n sento molt orgullós. Ara el Girona és un club professional. En aquells moments, no ho era. A la tarda, a Montilivi no es treballava. Els jugadors no es podien ni venir a tractar, només hi havia un fisioterapeuta i no a jornada completa”, explica el tècnic sorià, que va tenir en Jordi Guerrero un dels seus principals còmplices.
Així relata Guerrero la primera trobada amb Machín: “Vam quedar a l’estadi amb Jordi Balcells, el preparador físic, i amb Diego Tuero, l’entrenador de porters. Allà, l’Oriol ens el va presentar. No sabia qui era en Pablo, feia molt poc que estava al Girona i la Segona em venia molt gran. [...]. El primer que vaig fer va ser buscar el nom de Pablo Machín al Google: mirar fotos, llegir el currículum [...]. Quan el vaig tenir al davant, em va semblar molt jove -riu-, hem de tenir en compte la imatge dels entrenadors que hi havia a Segona. Va entrar molt bé, és una persona molt amena. Es passava el dia preguntant què fèiem, què funcionava, què no... Es va preocupar per entendre el nostre punt de vista i de seguida va dir-nos que canviaria coses. [...] Machín sempre explica que veia bons jugadors, però que no havien aparegut. Estaven amagats, bloquejats, superats. S’havien de destapar, trobar un camí. Fins i tot sortíem al camp d’una altra manera, els anàvem a buscar al vestidor i els fèiem la xerrada abans. Vam començar a utilitzar vídeos més enllà de l’anàlisi purament esportiva. Un dia, per sorpresa, es va treure de la màniga un monòleg de Leo Harlem en el qual es parlava d’assumir riscos, de ser valents. Pot semblar insignificant, però instants així van ser claus. Ensenyàvem coses que es podien extrapolar a la nostra situació. Sincerament, va tocar la tecla que havia de tocar”. Machín sap per què ho va fer. “No hi havia la filosofia d’analitzar-nos a nosaltres mateixos, ens havíem de donar valor i pujar l’autoestima. Tots tenien un passat i un currículum, a ningú no se li oblida jugar a futbol. Era una plantilla d’homes consolidats a Segona que podia donar més del que estava mostrant. [...]. No volia posar l’èmfasi en el que sortia malament i sí en els aspectes positius, fer veure que estàvem capacitats per tirar endavant i millorar. El futbolista ha de tenir clars els perquès i, si passa per un estat d’ànim baix, trivialitzar-ho. El futbol és el més important de les coses menys importants, vivim d’això, però la família i la salut van per davant. [...]”.
Als dubtes esportius s’hi afegia la pobresa institucional, una llosa que encara complicava més la proesa. En aquell moment, el Girona, en mans de Josep Delgado i dirigit pels màxims accionistes -el dia a dia el portava Javier Pequeño- i la junta directiva -presidida per Francesc Rebled-, estava immers en un concurs de creditors. “Vivíem una situació d’insolvència, arrossegàvem deutes dels últims anys amb la Seguretat Social i Hisenda”, descriu el president. També s’havia deixat de pagar als proveïdors. “[...] Professionalment em dedico a això, soc advocat. Vaig portar el cas personalment, contactant directament amb l’administrador concursal. Subsistíem amb quatre duros; l’objectiu, a la llarga, era vendre l’entitat. Allò no s’aguantava, però fins que no arribés aquest dia ho havíem de fer tan bé com poguéssim”. Rebled parla obertament de la duresa del moment. “El dia a dia era complicat, molts dels treballadors que ara formen part del club no poden imaginar com s’hi vivia, aquí, no hi eren abans. I la nova fornada d’aficionats tampoc, només veuen que juguem a Primera, que Montilivi s’omple i que arriben fitxatges que costen milions d’euros. Creuen que aquest és l’escenari habitual i això no és així. Fa només quatre anys era una història totalment oposada”.
