FUTBOL - COPA DEL REI

La visita de l’Atlètic al Narcís Sala posa el focus sobre el futbol de barri a Barcelona

El Sant Andreu rep aquest vespre el conjunt de Simeone (21.30 h, BeIN LaLiga)

No reuneixen milers d’espectadors, però sí uns quants centenars de força compromesos. No gestionen pressupostos multimilionaris, però els seus jugadors saben on juguen. A les seves vitrines no hi abunden títols de l’elit, però sí moltes fotografies de prop d’un centenar de temporades en diverses categories. Juguen en camps modestos, però allà el barri fa pinya al voltant d’uns colors històrics. Aquesta nit (21.30 h, BeIN LaLiga), la visita de l’Atlètic de Madrid al Narcís Sala posarà el focus d’atenció durant unes hores en un dels cinc equips barcelonins de Tercera Divisió, el Sant Andreu.

Un dels clubs que representa millor l’orgull de barri, un sentiment compartit per bona part dels 35 equips de la Ciutat Comtal que competeixen entre la Segona Divisió B i la Tercera Catalana, la penúltima categoria federada del futbol amateur. Tots lluiten per sobreviure a l’ombra de dues multinacionals, el Barça i l’Espanyol, que compten amb un potencial econòmic que els permet situar els seus respectius primers equips i filials per sobre de tots aquests. Enguany un quart dels conjunts del grup 5 de Tercera són de la capital catalana, un fet que no passava des de la temporada 1997-98, ara fa dues dècades. Tots ells, a més, són equips de gran tradició: el més antic, l’Europa, suma 111 anys, mentre que els més recents, l’Horta i el Sants, n’acumulen 96.

“El Barça és omnipresent a Barcelona, però inaccessible per als aficionats. En canvi, el Sant Andreu és invisible per als mitjans de comunicació, però molt pròxims per als seguidors. Encara que esportivament no visquis les alegries d’altres clubs, vius el futbol amb més intensitat, ets sents part del club. Al Narcís Sala es viu el futbol en majúscules”, assegura a l’ARA l’Oriol Jové, membre de l’agrupació de socis Coordinadora Andreuenca. Un dels valors afegits de seguir clubs com el Sant Andreu és la possibilitat de "trobar-te un jugador pel carrer que va cap a entrenar o celebrar els gols al seu costat", amplia Jové. 

El Sant Andreu és un exemple de club que està intentant revifar la grada, majoritàriament d’edat força elevada, a través d’un públic jove i fidel que encoratja des de la zona d’animació, on se situen els Desperdicis. “És una grada de traca. No paren de cantar ni un minut, i no només a casa. Fins i tot en els desplaçaments en què no hi ha pactes entre clubs pel preu de les entrades, viatgen i es queden animant fora del camp, com va passar en la primera ronda de la Copa contra el Cornellà. No deixen mai sol l’equip”, afegeix el periodista de Betevé Jordi Montalbo. 

El fort lligam amb la gent

El mateix Montalbo aporta un altre aspecte, “l’important sentiment de pertinença” a la zona a la qual pertanyen. “Ells no es consideren un barri, sinó un poble. Fins i tot Mikel Azparren, el tècnic, ha demanat l’ajuda del poble en alguna roda de premsa”, assegura. L’Europa, un altre club històric de Barcelona, viu un cas similar. “És el representant futbolístic de Gràcia. L’esperit de vila que mantenim els graciencs fa que molts sentim l’Europa com un club que no té res a envejar als equips professionals de la ciutat”, assegura Tomàs Navarro, membre de la Penya Europeista Caliu Gracienc. Aquest seguidor del conjunt escapulat lamenta que “el barri no torna a l’Europa tot el que l’Europa fa pel barri, educativament i econòmicament”, però defensa el club davant la complexitat de la situació en què està: “Ens consta que el club treballa pel barri i per fer-se veure, però la resposta encara no és la ideal. L’oferta futbolística televisiva és alta i, tot i que la resposta no és dolenta, no es pot dir que sigui majoria la gent futbolera del barri que ve al Nou Sardenya”. Malgrat tot, reivindica el paper necessari del futbol de barri i la seva tradició: “Els horaris són estables, porto anant a veure el partits de casa el diumenge a les 12 h des del 1982. Podem entrar al camp sense que ens facin sentir uns delinqüents, gaudir del partit a tocar dels jugadors o comentar amb el porter rival qüestions del joc. A més, hi ha equips de nivell i jugades i gols que donarien la volta al món si es marquessin a Primera”.

L’Horta, el Sants i el Martinenc, on va jugar i entrenar Agustín Vacas, també busquen el seu lloc. “Són clubs de gent de tota la vida, que viuen els equips i tenen un sentiment. Ara molts són avis que porten els seus nets al futbol base. És un futbol molt necessari”.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF