L’ALTRA MIRADA

“Arribes al punt de no entendre la humanitat”

Guanyar o perdre. L’esport es regeix per aquestes dues obsessions. Són herències culturals. El context comercial del joc ho accentua: el triomfador contra el perdedor; aixecar la copa contra les mans buides. La Shameela, l’Assefa, el Ganesh, l’Sreenivasulu, el Sivaiah i el Balakrishna viuen la competició com una oportunitat de vida. Tots sis són integrants de la Fundació Vicenç Ferrer (FVF) i aquest cap de setmana formen part del combinat de bàdminton de l’Índia en els Jocs Special Olympics 2018 per a discapacitats intel·lectuals de la Seu d’Urgell i Andorra la Vella. La competició és un parèntesi ben posat en la seva història. Mai abans suar una samarreta havia arrossegat un missatge tan potent. L’equip és el rostre amable d’un país summament classista.

La seva condició de discapacitats té un pes enorme i se suma als estigmes de les castes. La gran majoria són dàlits, l’estament més baix de la seva societat natal. Porten amb ells una marca tan intangible com definitiva. “Són persones que passaven desapercebudes a escala social i que ara són referents al poble, a la família. No cal centrar-se en la comunitat. Els problemes són a casa. Una noia em confessava dies enrere que des que té consciència els seus pares li deien que se n’anés de casa, que fugís. Senzillament per tenir una discapacitat”, explica a l’ARA Jordi Folgado, director general de la FVF a Espanya.

D’entre misèries i injustícies, el català destaca l’impacte del rebuig. És una greu problema a escala de la pobresa infantil o la violència de gènere, per tradicions històriques. Com la selecció Special, milers de persones viuen al marge del sistema. L’Índia rural és cruel. Has de ser útil, has de poder generar recursos o proporcionar un servei. Sortir-te del guió t’aboca a l’exclusió. És així de cruel: “La pobresa és dolenta, però la discriminació és pitjor. Pots donar de menjar a qui té gana. Canviar la mentalitat d’algú que t’aparta i et discrimina pel teu estatus social o religiós és molt delicat. Arribes al punt de no entendre la humanitat. A mi em passa. Amb els nostres ulls de societat occidental moderna és difícil entendre la seva situació. Si és imprescindible la sanitat o l’educació, també ho és trencar el rebuig”, assenyala el directiu.

Lancy Dodem fa de la teoria la seva trajectòria personal. Nascut a Anantapur, un districte al sud de l’Índia, és un dels primers nens apadrinats per la Fundació. Ara hi treballa, entre d’altres coses, com a intèrpret lingüístic dels internacionals.

Una eina de reinserció social

Aquest esforç unificat té un perquè. Aquí trobem l’expedició de bàdminton i la importància d’aquests Jocs que gestiona l’exjugador de bàsquet Sergi Grimau. La Vicenç Ferrer aposta per l’esport com a eina de reinserció social. És el motor del programa Esport i discapacitat que porta a terme a l’Índia. “L’esport és un instrument que ens ajuda a trencar aquesta fotografia. Lluitar per millorar els fa créixer personalment, els fa augmentar la dignitat. Un jugador de futbol o de criquet és un esportista. No importa la teva casta. En el moment que guanya, guanya tot un grup, amb gent de diferents estatus”, comenta Folgado.

La pilota se suma a una segona tasca centrada en l’educació per reforçar l’autoestima dels nanos. La finalitat és dotar-los de recursos, d’un ofici, per poder ser autònoms en el seu dia a dia. Cal que encaixin, que siguin productius, per poder ser acceptats. El mètode funciona: pel centre de Bathalapalli ja han passat 73 esportistes. Fins a 32 han sigut seleccionats per participar en alguna de les diferents edicions dels Special Olympics. Les 53 medalles (19 d’or, 19 de plata i 15 de bronze) que han aconseguit són anècdotes. El premi és un altre.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF