BÀSQUET

L’Argentina de Campazzo, l’equip que no necessita jugadors a la NBA

El base del Madrid lidera l’equip alliberat de l’obsessió de jugar als Estats Units

La selecció argentina és un equip especial. S’ha plantat a la final sense cap jugador a la NBA i amb un pivot de 40 anys sense equip buscant-se la vida sota el taulell, Scola. Tal com li passa a la selecció espanyola, els argentins porten anys convivint amb els pronòstics equivocats que diuen que els millors anys ja han passat. Però segueixen competint bé, i jugaran per tercer cop la final del Mundial. En la primera edició, el 1950, van guanyar a casa un torneig al qual la major part de rivals no van portar bons equips. El 2002 van caure contra la Iugoslàvia de Pesic i Bodiroga a Indianapolis. Aquest any hi tornen després de deixar amb un pam de nas seleccions plenes de jugadors amb experiència als Estats Units, com els serbis o els francesos, 80-66 a semifinals.

I tot, amb diferents líders. Un d’ells, Facu Campazzo, jugador del Reial Madrid, admet que ja ha deixat de tenir malsons pel fet de no haver sigut mai seleccionat per anar a la NBA. “Abans era una obsessió i ara gaudeixo el que tinc; ja no cal demostrar res”, explica. L’exjugador Andrés Nocioni, de fet, va escriure aquest missatge a les xarxes: “Hola, NBA, es diu Campazzo, aquest noi. I ja fa temps que hauria de ser allà, però el gaudeixen a Madrid. Vosaltres el podeu seguir veient per televisió”. Als 28 anys, Campazzo ha aconseguit canviar el rumb de la seva carrera, que semblava sense sortida quan va acabar a l’UCAM de Múrcia. Va ser llavors quan va contactar amb l’expert en alimentació i preparació esportiva Paulo Maccari, a qui va demanar que amb ell fes “el mateix que va aconseguir amb Ginobili”. Uns anys abans, Maccari havia començat a treballar amb la gran estrella argentina dels San Antonio Spurs, i Campazzo va voler seguir el mateix camí, dolgut, quan precisament Ginobili va fer broma dient-li que “mai havia vist un base de bàsquet amb panxeta”. Campazzo va acomiadar-se dels asados, va guanyar en confiança i va triomfar al Reial Madrid. “Sempre em deia a mi mateix que m’havia de cuidar més. Però no ho feia. El dia que vaig buidar la nevera vaig començar a ser més bon jugador”, diu convençut.

El camí, però, ja havia començat abans. Nascut a l’interior del país, a Córdoba, Campazzo solia ser el més menut en tots els equips on jugava. De petit, jugava a futbol i a bàsquet, però va fer més amics sota la cistella i va abandonar l’esport del qual el seu pare és aficionat. A casa dels Campazzo, per cert, estimen el Chacarita Juniors, un club de Segona el base del qual segueixen des de la distància. El 2006, quan el seu actual company d’equip Scola ja havia guanyat una plata al Mundial i un or olímpic, Campazzo va arribar a la ciutat de Mar del Plata per jugar un partit de juvenils amb la Unión Eléctrica contra un equip local, el Peñarol. Mar del Plata, juntament amb Bahía Blanca, és una de les capitals del bàsquet argentí. El Peñarol va guanyar el duel, però un tècnic local, Osvaldo Echevarría, va fixar-se en un base de 15 anys que va entrar en pista els últims minuts. Li va cridar l’atenció com es movia, com entenia el joc. I no va parar fins a fitxar-lo. Seria al Peñarol on Campazzo destacaria: va guanyar quatre lligues argentines i va debutar amb la selecció absoluta.

El seu bon joc va cridar l’atenció del Madrid, on arribaria el 2014. Però una lesió va provocar la cessió a l’UCAM, on Campazzo va decidir fer un canvi. “Era un moment clau. Canviar o enfonsar-me”, recorda. Ara lidera l’Argentina post-Ginobili. I aquest és el primer que l’admira, amb aquest estil tant particular dels argentins de fer servir lèxic futbolístic a tot arreu. “Campazzo sempre fa golazos ”, deia ahir.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF