L'Argentina plora la mort del Tata Brown, l'home que va guanyar un Mundial amb l'espatlla dislocada

Barcelona"¿Com vols que no continuï jugant, amb tot el que he patit per arribar fins aquí?", li va dir José Luís 'el Tata' Brown al metge de la selecció argentina quan s'acabava de dislocar l'espatlla en plena final del Mundial. Era l'estiu del 1986 i l'Argentina, guiada per les genialitats de Maradona, la picaresca de Bilardo i els tocs de talent de jugadors com Valdano i Burruchaga, s'havia plantat a la final del colossal estadi Azteca contra els alemanys. Després de posar-se 2-0 en el marcador (Brown havia marcat el primer gol de cap), els alemanys havien reaccionat empatant. Però Brown no va voler abandonar el terreny de joc. Va mossegar fort la samarreta per fer-hi un forat i passar-hi els dits, així el braç li va quedar mínimament subjectat. I així va acabar el partit, que els argentins van guanyar per 3-2.

El Tata Brown ha mort aquesta matinada passada als 62 anys després d'anys patint d'Alzheimer. "Quan els teus fills van explicar-me el que et passava no m'ho podia creure, sempre et recordo com un toro", explicava ahir un emocionat Diego Armando Maradona en un text de record. Brown simbolitzava l'esperit de superació del futbol argentí, gràcies al seu caràcter i capacitat per treballar quan tot semblava perdut.

Nascut en una família molt humil, era aficionat de l'Estudiantes de la Plata, el club on es va fer com a jugador i on va poder ser campió de lliga els anys 1982 i 1983. Amb el club 'pincharata' va viure els millors anys de la seva vida. El 1983 va marxar a jugar a Colòmbia a l'Atlético Nacional de Medellin, i va tornar poc després a Buenos Aires per jugar al Boca Juniors, on van començar els problemes amb lesions al genoll. Brown va acabar sense fitxa i passant mesos sense jugar. El 1986 jugava al modest Deportivo Español, que no li va renovar el contracte.

Però, sorprenentment, el seleccionador Carlos Bilardo, que el coneixia de l'època a l'Estudiantes, el va convocar a última hora per al Mundial. A Mèxic estava destinat a ser suplent, però abans del debut el defensa titular, Passarella, va tenir una gastroenteritis que encara avui és font de debats a l'Argentina. Passarella va acabar intoxicat tot i que afirmava que havia menjat el mateix que els seus companys, i allò va obrir les portes de la titularitat a Brown, que va saber de la noticia pel passadís de la concentració, quan Bilardo se'l va trobar i li va deixar anar, com si res: "Com et trobes? Tot bé? Per cert, demà et toca jugar".

I un cop Passarella es va recuperar, ja no va recuperar el seu lloc. Els argentins van superar la fase de grups, van guanyar el famós partit dels quarts de final contra els anglesos amb dos gols de Maradona, un de magnífic i un amb les mans, i finalment van alçar el seu segon títol de campions del món. Brown marcaria el primer gol de la final rematant una centrada que recordava així: "Burruchaga va centrar fort i vaig pensar que el seu porter no arribaria mai. Però Maradona s'havia posat per davant meu i era més baix... de manera que vaig donar una empenta al Diego per rematar".

Brown jugaria uns anys a França (Brest) i Espanya (Múrcia), però, castigat per les lesions, tornaria a l'Argentina per retirar-se als 33 anys. Durant molts anys va fer de tècnic de diferents clubs, i després va entrar al cos tècnic de la Federació, on seria ajudant de Batista a la selecció olímpica on Messi va ser campió. Brown va deixar una petició que ara caldrà veure si es pot fer realitat: ser enterrat a la seu de l'Estudiantes de la Plata, entre camps d'entrenament. Era un home de futbol.