CAMINS CREUATS

Aplaudir

Aplaudir té diferents connotacions. Pot voler dir ovacionar, però també podem transmetre ironia. No és el cas d’avui.

Faré una afirmació que, en un altre moment, em faré la despistada i negaré haver escrit, però reconec que la setmana passada l’entorn del futbol i Cristiano Ronaldo em van donar una alegria. Aquest esportista no és sant de la meva devoció, no comparteixo gairebé cap dels valors que transmet. I és una llàstima perquè, pel poc que en conec, sé que es tracta d’un atleta de cap a peus quant a dedicació, esforç i entrenament. Aquests esportistes m’agraden. Malauradament, les seves declaracions i aparicions en públic acostumen a deixar força a desitjar.

No acostumo a mirar-me el futbol i, menys encara el Madrid un dimarts al vespre, cansada de tot el dia... Massa dur! Però les notícies volen i l’endemà a primera hora ja xocava amb les imatges d’un estadi sencer dempeus, aplaudint el jugador que acabava de foradar la porteria local amb una acció senzillament excel·lent i excepcional. Com que no m’havia quedat clar, vaig buscar al Google: “Xilena, Cristiano, Juve” i em van aparèixer de nou les imatges del gol i del Juventus Stadium embogit i admirat. Em van emocionar, em van posar la pell de gallina i, finalment, em van alegrar profundament. Sempre he sigut molt crítica amb l’entorn del futbol que es mou més pel circ que l’envolta que per l’esport en si. Fins i tot, els gestos de Cristiano donant les gràcies a l’afició de la Juve em van arribar.

Em poso una mica melodramàtica per caricaturitzar la situació, però després de sentir brutalitats com baralles, pallisses, accions violentes o, fins i tot, víctimes fora dels estadis protagonitzades per bandes d’aficionats; observar escenes de reconeixement al bon joc, a les excepcionalitats dels jugadors, siguin de la banda que siguin, és esperançador i m’anima a pensar que encara ens resta, com a societat, un raconet de valors esportius.

Em sumo a aplaudir la genialitat de Cristiano, però, sobretot, aplaudeixo una afició que, tot i perdre 0 a 3 a casa en un partit important i força decisiu, es va posar dempeus per ovacionar l’excel·lència esportiva i el bon joc, oblidant per un moment que allò els apartava un xic més del seu objectiu. Aplaudeixo que en situacions com les de dimarts passat, guanyi l’acció per sobre dels sentiments, venci l’esport per sobre del fanatisme.

Com he dit, no és ironia, sinó ovació absoluta.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF