L’ALTRA MIRADA

Un American Dream fet realitat

En dos anys Juli Molas ha viscut la cara i la creu a l’equip de la seva actual universitat

D’un dur ostracisme a un pas de tocar la glòria. , el Missouri Valley College. Gràcies a una beca esportiva, va decidir emprendre les Amèriques fa dos anys per estudiar la carrera de sports management i, sobretot, per gaudir de la seva passió, el futbol. Aquesta temporada els anomenats vikings van arribar a plantar-se a la final de la NAIA Men’s Soccer National Championship, competició que agrupa les millors universitats a nivell futbolístic de tots els Estats Units. La sempre agònica tanda de penals va posar punt final a una temporada somiada, la qual el defensa central encara recorda com si fos ahir.

El primer any del català al Nou Món va ser un autèntic malson. “Abans de marxar vaig patir un accident de moto que no em va permetre entrenar amb normalitat. El cos mèdic de l’equip m’assegurava que no tenia res, i vaig arribar a passar uns mesos de molta impotència. Necessitava que la temporada següent anés perfecte per poder estar bé amb mi mateix”. Després de no jugar cap minut amb l’equip, va tornar a Catalunya precipitadament per sotmetre’s a diverses proves, però en lloc de solucionar el problema el va multiplicar. Cada metge li deia un diagnòstic diferent i totalment contraposat: “A Barcelona m’asseguraven que no tenia res, a Reus que tenia tres vertebres enfonsades... Va ser una autèntica tortura mental”. Va ser a la ciutat reusenca, però, que un fisioterapeuta va trobar-li una petita lesió vertebral. Va aconseguir desbloquejar mentalment el jugador i el central va començar a entrenar-se dur per estar a punt per a la pretemporada, que s’iniciava a l’agost.

Escalada sense fre cap a l’èxit

Un cop recuperat, només tenia un objectiu en ment: convèncer l’entrenador per jugar al primer equip. “La pretemporada va ser molt dura. Tots els matins fèiem entrenaments físics, i hi havia dies que ens llevàvem a les sis del matí. Si no superàvem aquesta pallissa física no ens deixaven entrenar amb la pilota a la tarda”, recorda el català amb certa amargor. El tècnic va decidir apostar per ell, i el Juli ràpidament va fer-se un lloc com a central titular a l’equip.

Gràcies a una gran temporada en la qual els vikings van quedar segons a la seva conferència, van guanyar el play-off i van classificar-se en cinquena posició en el rànquing nacional que engloba totes les universitats nord-americanes. L’equip de Missouri va poder guanyar-se un lloc en els campionats nacionals de la NAIA Men’s Soccer, disputats aquest any a Irvine, Califòrnia.

Com si estigués tocat per una vareta màgica, el central català va arribar a ser el jugador amb més minuts disputats, va ser titular en gairebé tots els partits i va arribar a anotar dos gols. Enrere quedava veure els vikings jugar el campionat nacional a través de la televisió del menjador universitari. Ara el Juli formava part dels millors equips de tot Amèrica: “Califòrnia va ser la cirereta que faltava per culminar una temporada per emmarcar. Vaig estar una setmana i mitja convivint amb l’equip, i això ens va ajudar a fer molta més pinya entre els jugadors. La convivència era màxima, ens vam conèixer molt més els uns als altres. Penso que això ens va fer molt més forts com a equip”.

Els vikings van jugar partits durs contra les universitats Spring Arbor, Rio Grande i William Carey. Les van guanyar i van arribar a la final. L’últim esglaó abans de tocar la glòria va ser ni més ni menys que l’equip de la Central Methodist, universitat que, casualment, era l’etern rival pel fet de ser també de Missouri. Després d’un autèntic combat futbolístic sobre la gespa, el partit va acabar amb empat a 2 i la pròrroga no va servir per determinar un guanyador. Els penals van acabar dictant sentència, i el Missouri Valley va caure derrotat per 4-3.

“Tot i perdre la final vam aconseguir que la universitat arribés per segona vegada en la seva història a la final de la NAIA. Ha sigut genial, tot un somni. És la millor experiència esportiva que he viscut al llarg de la meva vida”, assegura el central, amb la ment ja posada en la pròxima temporada. Qui deia que les segones parts mai eren bones?

EDICIÓ PAPER 20/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF