22/06/2012

Amat, Amat

2 min

Sembla que hi hagi una conxorxa per evitar l'article sobre la traïció de Fernando Molinos. Tot i el meu absolut desinterès per Eurocopes i Jocs Olímpics, se m'acumulen els temes. Molinos segueix a la reserva dels articles guardats i el de Joan Laporta vestit a la piscina -amb l'inefable imatge de la corbata lligada al cap- me l'estalvio per massa fàcil. Ell, que ens havia de salvar a tots els catalans de tantes coses…

Però és que el club dels meus amors i, per tant, dels meus disgustos, és una font inesgotable de sorpreses. L'última, el rumor de la cessió -amb opció de compra- de Jordi Amat al Barça. La proposta, provinent de l'equip blaugrana, seria per jugar al filial. Ramon Planes va descartar aquesta possibilitat. I des del mateix club em confirmen que no tenen la intenció de cometre aquest greu error. Però per si de cas, vull insistir: no puc imaginar-me el Jordi Amat amb la samarreta del nostre principal rival. Dit altrament i ara que està tan de moda parlar en aquests termes: seria, des del meu punt de vista, una línia vermella que el consell no pot traspassar.

La gestió del club de futbol té, ara més que mai, una dimensió econòmica fonamental. Per això accepto la política estricta en la renovació de contractes i els traspassos o baixes d'Osvaldo, Kameni i Javi Márquez. També té una dimensió esportiva. Aquí crec que la pedra angular del nostre projecte és Joan Verdú, però sobretot confio en el criteri dels professionals. Finalment, tot i que no menys important, hi ha una dimensió simbòlica i sentimental. I aquí sí que em sento del tot competent: Jordi Amat -el nostre amat Amat- és una peça clau. Perico de tota la vida, del planter, bon comunicador, gran jugador i compromès. Des que va debutar amb 17 anys ho tinc clar: aquest jugador un dia serà el capità de l'Espanyol. I si ara amb 20 anys per criteri esportiu es considera que necessita una cessió, ho puc entendre. Segur que els dos bons entrenadors del Girona i el Sabadell l'acollirien amb els braços oberts.

Només acceptaria la cessió al Barça si algú convenç Amat que prengui (només en això) l'exemple del mític Canito, que quan va jugar amb el Barça diuen que sovint ho feia amb la samarreta blanc-i-blava a sota i celebrava des del mig del camp els gols de l'Espanyol quan apareixien al marcador del Nou Camp.

stats