Als que ningú mira quan el Barça té la pilota
Va ser una exhibició d'Iniesta. Una lliçó de professionalitat de Villa. Un exercici de responsabilitat d'Alves. Una lluita física de Pedro. Un recordatori de control de Xavi. Una prova de maduresa de Jordi Alba. Dos crits golejadors de Messi. Va ser, en definitiva, una demostració de força del Barça més ofensiu. Sí. Tot això. Però essencialment va ser una posada en escena agressiva i afamada del millor Barça defensiu. El Barça més en alerta. El Barça més desesperat per tenir la pilota, perdre-la i tornar-la a tenir. Sempre. Sota control. Durant 90 minuts.
El dia que hi havia més càmeres pendents de la desitjada caiguda del cicle blaugrana, va sortir la cara més discreta del Barça. La que fa feina fosca, la que prepara el segon atac quan encara no ha acabat el primer, desplegant la vella teranyina d'una pressió asfixiant i impossible d'esquivar. L'eliminació del Milan va tenir molts responsables -tots, una mica, des de tècnics a suplents, passant per l'entorn crític i l'afició més optimista-, però va tenir tres herois destacats. I silenciosos.
En un partit en què calen, com a mínim, dos gols per remuntar, els jugadors menys responsables de marcar-los són els més necessaris. I ahir van brillar especialment Busquets, Mascherano i Piqué. El migcentre va ser més omnipresent que mai, en estat d'alerta constant. A punt per saltar a la pressió, fos a l'alçada del camp que fos. A punt per anar a l'ajuda de qualsevol company, frenant els intents de contraatac d'un Milan anul·lat al primer temps. Quan el marcador va obligar els italians a assumir més riscos i al Barça a ser més prudent, el de Badia va ser menys evident en les seves intervencions, però igualment providencial. Com bàsica va ser la tria de Mascherano a l'eix de la defensa. L'argentí, sempre enganxat a Niang o Boateng, va anticipar-se a tot, va interceptar totes les passades llargues del Milan i va ser l'inici del decisiu 3-0 de Villa. Només una errada de càlcul en una pilota aèria, per excés d'ímpetu, va propiciar l'acció que hauria pogut canviar el signe del partit si Niang hagués encertat el seu mà a mà amb Valdés.
L'actuació de Piqué també va ser meritòria, protegint l'esquena d'Alves amb cobertures sobre la carrera d'El Shaarawi, principal i únic argument rossoneri abans de l'agonia i setge final dels italians.
Atacar com a millor defensa
La necessitat que tenia el Barça d'aixecar un marcador desfavorable de dos gols va treure l'esperit més temerari dels blaugranes. Roura i Vilanova van posar-ho tot des del primer minut, arriscant amb Alves com a factor mòbil per la banda dreta. El lateral va guanyar línia de fons, corrent tota la banda. Villa, situat com a davanter centre, va ser l'oxigen de Messi, la distracció dels centrals italians perquè l'argentí rebés amb més comoditat entre línies. Pedro, ben obert a l'esquerra (la seva banda menys natural), donava l'amplitud que requeria l'equip i que agraïa Iniesta, interior totterreny. Xavi, molt mòbil per dins, buscava els espais i ordenava els seus companys. Va ser Busquets, però, el més atrevit en les passades verticals, posant pilotes tenses perquè Messi trobés porteria. A mesura que van anar caient els gols, els tècnics van anar reordenant les posicions per atacar d'una manera més formal i més assenyada.
