BÀSQUET - EUROLLIGA

Svetislav Pesic: “La vida no comença amb improvisació i creativitat sinó amb normes”

Entrenador del Barça Lassa
Svetislav Pesic / PERE VIRGILI

Cada matí Svetislav Pesic acostuma a beure’s un cafè en un hotel que té a prop de casa. Mentre estira les cames, el seu cap no s’atura. Aprofitem aquesta rutina per asseure’ns amb ell i mantenir una conversa d’una hora. Analitzem com veu el Barça Lassa, que aquest dimecres comença els quarts de final de l’Eurolliga contra l’Anadolu Efes (19 hores, Movistar Deportes).

Quina sensació té de com està l’equip?

La meva sensació és que l’equip, gràcies a alguns èxits o algunes victòries importants, ha millorat la seva mentalitat guanyadora. No tenim experiència i ens falta la continuïtat dels grans equips, però ho compensem amb el nostre desig. Tenim ganes, anhels i estem motivats. Jo em sento còmode perquè tinc un equip que vol millorar. Els jugadors arriben als entrenaments amb ganes de millorar, i això és important. Aquesta és la raó per la qual em sento còmode i tranquil i estic motivat. Això augmenta la meva responsabilitat. Hem de continuar per aquest camí.

Les victòries ajuden, ¿però com es treballa la confiança d’un equip?

Què significa la confiança? És una paraula que utilitzem sovint. Ningú neix amb confiança, és un aspecte que es pot entrenar. Si fas 100 llançaments, segur que milloraràs el teu tir. Si et quedes a casa, no. Sense treballar no es millora la confiança. Has d’estar concentrat en els entrenaments.

Quan està concentrat i segueix el seu pla de partit, aquest Barça juga bé. Quan es despista, no.

Aquest aprenentatge forma part d’un procés. Quan guanyes, penses que tot és perfecte, però no és veritat. La nostra situació és interessant perquè vam tenir sis jugadors nous, vam jugar molts dels primers partits fora de casa i vam patir algunes lesions. Necessitàvem temps perquè els jugadors s’identifiquessin amb el club i entenguessin el concepte de joc. Havien d’aprendre a jugar amb companys amb qui abans no ho havien fet mai. Altres equips han tingut més continuïtat. Vam tenir partits en què no vam jugar a un nivell alt, però la temporada és molt llarga, i la Lliga Endesa, molt exigent. Els jugadors sempre han tingut una actitud positiva, però en alguns partits ens ha faltat frescor. L’Anadolu Efes va jugar l’últim partit de la lliga turca amb el seu filial i va guanyar còmodament. Si no arribem a jugar al límit, nosaltres no hauríem guanyat a Saragossa. Ara els meus jugadors ja saben com han de jugar en defensa i en atac, com entrenem, com vivim, com viatgem...

"Encara no estic preparat per al meu futur sense bàsquet"

Svetislav Pesic Entrenador del Barça Lassa

Quan hi ha un temps mort la majoria d’entrenadors donen moltes instruccions. Vostè, en canvi, diu poques coses.

Saber quantes informacions pot assimilar un equip és un dilema. Cada jugador té una qualitat, una habilitat, una intel·ligència i un caràcter. Tothom és diferent. Per a mi és un dilema saber quantes informacions pot acceptar un jugador experimentat. Això passa al temps mort, però també durant la preparació dels partits. El temps mort dura un minut i has de donar temps als jugadors perquè pensin i estiguin tranquils. Ells necessiten pensar sobre les coses que han fet. L’entrenador ha de donar instruccions, però també ajudar que els jugadors es tranquil·litzin. Les seves reaccions són molt diferents en funció de quantes pulsacions tenen. La crítica pot ajudar a despertar un jugador, però sempre és millor tenir una actitud positiva. No hauríem de donar més de tres informacions durant un temps mort. Jo no soc aquí per demostrar el que sé i donar un clinic, això ja es pot fer a l’estiu, sinó que soc aquí per ajudar els jugadors, no per generar confusió durant un temps mort.

A cada jugador se l’ajuda d’una manera diferent.

Les persones són diferents. A ningú li agrada la crítica. Sempre és millor una aproximació positiva, però tampoc és bo que l’entrenador digui que ho ha fet molt bé i després estigui una setmana sense dirigir-li la paraula. És millor tenir comunicació cada dia. Els jugadors necessiten estímuls diaris i han de tenir la sensació que els respectes. Això és molt important. Jo intento, no sempre amb èxit, transmetre que els respecto. La nostra feina és ajudar-los a acostar-se a la perfecció. El jugador ha de sentir que té el respecte del grup. El respecte de l’entrenador és important, però el dels companys, encara més. Jo puc ajudar un jugador, però si no té una bona posició a l’equip no hi ha res a fer, no pot millorar.

¿Com troba l’equilibri entre ordre i llibertat?

La vida no comença amb improvisació i creativitat sinó amb normes. Primer has d’acceptar i aprendre les normes. Si no, és un caos. Hi ha jugadors que intenten crear situacions sense arguments perquè no tenen qualitat. El joc lliure no existeix. El bàsquet té les seves normes. És un joc d’equip en què al final decideixen les decisions dels jugadors. No tothom pot saltar-se les normes, has de tenir qualitat.

El bàsquet ha canviat molt i vostè s’ha adaptat, però manté característiques diferents de les d’altres equips.

El bàsquet és més atlètic, més ràpid i hi ha més defensa, però no ha canviat gaire. Quan construeixes un equip primer busques un base i un pivot. Si no, no pots jugar. Tothom vol jugar amb contraatacs, però el bàsquet no és hoquei sobre gel, on no existeixen els canvis de ritme i tot és un run and gun. Has de trobar l’equilibri entre joc interior i exterior i entre joc de transició i posicional. L’objectiu dels grans equips d’Europa és aquest. A mi també m’agraden les esmaixades, els contraatacs i els triples. Només amb això pots guanyar un partit, però no arribar a ser campió. En la meva primera etapa al Barça només tenia un jugador, Navarro, capaç de fer joc de transició. La resta eren jugadors de bàsquet-control. Havia de guanyar immediatament i em vaig adaptar. Els periodistes em criticaven perquè no fèiem un bàsquet atractiu. Si guanyes, és atractiu. Si no, no. A Barcelona guanyar sembla normal. Quan ho fas, els periodistes em pregunten per què no utilitzo una zona o per què no juga un determinat jugador. Ara tinc un altre estil de jugadors i l’estil és diferent. M’agrada córrer, però també hem de saber canviar de ritme i jugar en atac estàtic. Fa 30 anys jugàvem amb dos pivots i ara seria impossible. Algunes normes han canviat i tothom s’ha adaptat.

El públic del Palau respecta molt la seva feina.

Això és símptoma que els aficionats estan contents no només amb l’entrenador sinó també amb l’equip. A mi em fa feliç veure que els aficionats reconeixen la nostra feina i el nostre desig per millorar. Això és una motivació més per als jugadors.

Quan decidirà què farà la temporada vinent?

Quan acabi la temporada. No és un secret, cada dia parlo sobre el futur amb el club. Ells saben que jo em quedaria aquí deu anys més. La meva feina no és només guanyar títols sinó també intentar ajudar que l’equip tingui continuïtat. Interiorment, però, no tinc la decisió presa de què vull fer en els pròxims anys. Puc tenir-ho clar en dues setmanes, en un mes o al final de la temporada. Ara mateix no tinc la suficient concentració per decidir-ho.

Li fa por la resta de la seva vida?

És veritat que tinc por perquè el bàsquet sempre ha sigut la meva prioritat. Encara no estic preparat per al meu futur sense bàsquet, i tinc una mica de por de com serà la meva vida sense bàsquet. Un dia posaré punt final a la meva etapa com a entrenador. Per què no ho faig ara? La meva vida és com una rutina: entrenaments i partits. M’agradaria passar més temps amb la família. Acabem aquesta temporada i després ja decidirem.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF