Publicitat
Publicitat

Al límit

Com una estrella del rock que va de festival en festival. Com un alpinista que necessita un vuit mil rere l’altre. Com un acròbata que vola sense xarxa. Com un jugador de pòquer que va de farol en farol. Adrenalina pura. Aquest és l’últim Barça de Luis Enrique, un equip que viu al límit, com un funàmbul, a un pam de la glòria i a un dit de l’abisme. Una ruleta russa constant amb anades i vingudes, amb massa ara que sembla que sí, és que no i ara que sembla que no, és que sí. La teoria diu que amb aquesta discontinuïtat no es poden guanyar títols importants, però, ¿hi ha alguna teoria irrefutable en el fascinant món del futbol? La Juve no és el PSG. Tampoc un 3-0 és un 4-0. ¿I el Barça? Pot tornar a ser el Barça? Ho pot tornar a fer? Sense el gol de Sergi Roberto ho tindria clar. Impossible. Ara, no goso dir que no. Perquè ja ha passat i perquè la Juve sap que ja ha passat. I sí, també per Messi.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF