Publicitat
Publicitat

MOTOCILISME

Al Mundial no n’hi ha prou sent el més ràpid

La temporada comença amb les motos que són d’una determinada manera, i acaba amb unes màquines ben diferents

En un Mundial de motociclisme se suposa que el campió és el que corre més. I no és ben bé així. O, més ben dit, no només és així. L’any passat Marc Márquez es va proclamar campió al GP del Japó, l’escenari que aquest cap de setmana enceta el triplet d’ultramar (el Japó, Austràlia i Malàisia), abans d’abaixar el teló a València.

El 2016 el de Cervera arribava amb 24 punts de marge a una pista on ja s’havia proclamat campió el 2014. Aquesta vegada la coronació haurà d’esperar, ja que els 16 punts de diferència que té sobre Dovizioso no són un marge prou gran. Aquest campionat ha estat marcat per dos factors tècnics transcendents: l’electrònica i els pneumàtics.

En el primer cas, la teoria diu que és la mateixa per a tots els fabricants. Però l’adaptació i l’aplicació particular de les dades que en treuen marca petites diferències. No són gaire grans, però hi són. L’altre factor fonamental han sigut els canvis constants de les carcasses dels pneumàtics que ha fet Michelin, el proveïdor d’aquest element al campionat. Aquestes modificacions han obligat els fabricants a haver de treballar “en contra” de la moto. El xassís d’un model nou neix amb un comportament i una personalitat concretes. Quan li posem les rodes, canvia, i cal fer petites modificacions a aquest bastidor i al caràcter del motor (amb aquesta electrònica) perquè s’adaptin als canvis de les gomes. Com més canvis de carcassa, més modificacions cal fer. I aquest any això ha sigut una bogeria.

La temporada comença amb les motos que són d’una determinada manera, i acaba amb unes màquines ben diferents. Òbviament, els grans equips oficials tenen més eines que els privats per fer aquests canvis més ràpidament. Això explica, per exemple, que a començament de temporada la Yamaha de Johann Zarco anés tan bé, i que a partir d’un moment determinat -que coincideix amb el canvi de pneumàtics- comencés a patir. L’aportació del pilot és fonamental. Cal que qui va dalt de la moto tingui prou “ductilitat” per poder anar modulant el seu estil de conducció en funció de les modificacions. I no és gens fàcil. Maverick Viñales, per exemple, va deixar tothom amb la boca oberta quan, amb la victòria en les dues primeres curses del calendari, va acreditar que l’adaptació a la Yamaha no era una flor d’estiu. Però, a partir del Circuit de Catalunya, la trajectòria es va torçar coincidint amb un canvi de carcassa. Què marca la diferència, doncs?

Márquez és, dels set primers classificats, qui té més victòries: 4. Però també qui s’ha quedat més vegades en blanc: 3. Queda clar que l’aportació del pilot, si no existeix, converteix en estèril la feina dels enginyers. I, en aquest sentit, la trajectòria de Márquez ens ho dibuixa clarament. Per al pilot d’Honda, o blanc o negre. Aquesta temporada acumula ni més ni menys que 22 caigudes (78 des que el 2013 va començar a MotoGP)!

A diferència de la F1, aquest campionat potser no es decidirà abans d’hora, però per no quedar despenjat de la lluita pel títol caldrà ser adaptable com un líquid i modificar l’estil de conducció en funció del comportament d’una moto condicionada pels neumàtics i, òbviament, per les circumstàncies d’asfalt i temperatura, que són les que els converteixen gairebé en éssers vius.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF