17/02/2011

Al Barça se'l guanya jugant a futbol

2 min
LLUITA AL MIG DEL CAMP La lluita de Xavi Hernández i Cesc Fàbregas al mig del camp va ser fantàstica. Els dos són amics i els agradaria jugar junts algun dia.

EditorNi antifutbol ni destrucció. L'única manera de guanyar el Barça és jugant a futbol. Aquesta és la gran lliçó que deixa el partidàs de l'Arsenal d'ahir a la nit. En un camp impecable, meravellós, pensat per a un futbol tècnic, Arsène Wenger va tornar a sortir a jugar de tu a tu al millor equip del món. Lluny d'arrugar-se amb el bany que va rebre l'any passat, l'Arsenal va sortir a tenir la pilota una altra vegada i va aconseguir esborrar tot un Barça del camp al primer quart d'hora. L'aposta de Wenger potser és ingènua, però és deliciosa. Ens convé aprendre-ho: el Barça no és l'únic que té un estil ni que morirà amb ell. L'Arsenal tampoc deixarà mai de ser ell mateix.

En ple domini de l'equip anglès, va emergir un Busquets apoteòsic, que va aguantar literalment el Barça durant tot el partit. El Barça va començar llavors un rondo gegant i si no se'n va anar amb tres o quatre gols d'avantatge va ser només per culpa de l'àrbitre i de la mala sort. Però aquells minuts van tenir un punt de miratge, d'enlluernament provisional. A la segona part, el Barça ja havia perdut un punt de precisió i es va anar fent petit. Valdés va obrir la ferida amb la seva primera errada de la temporada. Messi va convertir l'anècdota de no haver marcat mai en un camp anglès en una obsessió personal, i va optar massa vegades pel xut en situacions en què era millor la passada: va tenir ahir un punt d'ofuscació exagerada, com si el seu ajustament de comptes estigués per una vegada per sobre dels interessos de l'equip. Iniesta va desaparèixer del camp per segon partit consecutiu i Maxwell s'equivocava assíduament, més que res per recordar-nos una vegada més que la fractura entre els suplents i els titulars és tan majúscula i desproporcionada que els rivals han acabat adonant-se'n.

En el punt crític de la temporada ha aparegut un Barça melancòlic, que té un aire més vulnerable i que ensenya cada partit mancances de banqueta. Ahir va caure sobre els nostres caps com una oportuna lliçó d'humilitat: no som els únics que sabem jugar a futbol.

stats