Això no s’arregla en un estiu
Quan escolto Valverde mentre analitza el partit de Roma la desolació és més profunda que dimarts. Entenc que faci un discurs en positiu per revifar l’equip, però resumir l’eliminació com un mal dia enmig d’una línia bona, i un partit en què el Roma ho va tenir tot de cara, no ens porta enlloc.
Tot i valorar les adversitats que va superar Valverde abans d’aconseguir un Barça dominador a la Lliga, s’ha d’estar cec per considerar que la caiguda de Roma va ser un accident. Perquè les evidents virtuts estadístiques que ha assolit l’equip han anat en paral·lel amb una falta d’idea futbolística clara. Ja no parlo d’espectacle i diversió, ni de 4-4-2 o 4-3-3, sinó de forjar una personalitat que no t’empetiteixi a la mínima que el rival és descarat. De tenir un discurs que giri al voltant de la pilota i no del físic, tant per ser protagonista en camp contrari com per sortir del darrere quan et pressionen amunt. I això no s’ha vist. Hem vist un Barça reduït a Roma, però també a Sevilla, a Stamford Bridge i a Eibar, perquè sovint ha mostrat el vici de jugar a veure què passa en lloc de tenir eines per anar a buscar els partits. Era tan injust exigir a aquest equip que guanyés la Champions com resignar-se que t’elimini un rival inferior. Acceptant que Valverde té una mirada més prudent que atrevida, no és la primera eliminació prematura del Barça a Europa en els últims anys. I crida l’atenció el que es qüestiona al tècnic des dels despatxos del club: no només la nul·la capacitat d’intervenció durant el partit sinó, per exemple, que no fes jugar Paulinho, que va ser fitxat perquè no es repetissin atropellaments com els de París i Torí. Però no consten queixes sobre el joc que ha fet l’equip durant el curs.
T’agradi Valverde o no, el problema no és ell. El problema és que el Barça ha perdut el rumb des de fa temps. No ha sabut regenerar una plantilla llegendària d’acord amb els cànons que ens havien portat a l’èxit però, sobretot, a gaudir del futbol. Un any fitxes Arda perquè el vol l’entrenador de torn, un altre André Gomes perquè és una oportunitat de mercat, després Dembélé perquè sigui el tercer davanter -tot i que ja no jugues amb tres davanters- i, per rematar-ho, arriba Coutinho per fer d’Iniesta quan s’assembla més a Neymar. Tots bons futbolistes però que mai no responen a la pregunta clau: a què volem jugar? I em temo que això no ho arreglarem en un estiu.
