FUTBOL FEMENÍ

“Això no és el pati de l’escola, defensen un escut de Primera”

El Girona augmenta els recursos per al femení, integrat a l’estructura esportiva

Gairebé a tocar de Montilivi, les instal·lacions de Torres de Palau veuen créixer el Girona femení. Integrat de ple dret a l’estructura esportiva, 85 jugadores repartides en cinc equips i una estructura tècnica formada per una vintena de persones recullen els fruits sembrats durant els últims tres anys.

“Fa cinc cursos això era un desgavell. Cadascú feia servir el seu sistema, entrenàvem on podíem i no hi havia una directriu comuna. El canvi, en tots els sentits, és immens. De fet, no érem ni una secció del club. Ha sigut molt important poder-nos integrar i formar part de la metodologia global”, explica Laura Estany (Banyoles, 1994), entrenadora de l’aleví. “No és fàcil saber traslladar segons què, és molta informació i les nenes són petites. Al principi va ser un xoc per a les dues parts. Moltes futbolistes no havien jugat mai a futbol i vam partir d’accions tan simples com la passada i el control. Però no hi ha cap altre secret que l’esforç ni millor aprenentatge que intentar-ho, equivocar-te i tornar-ho a intentar”. Els recursos destinats pel Girona han crescut d’un any per l’altre. A les pautes marcades s’hi afegeix la tasca d’anàlisi -es graven i s’estudien tots els entrenaments-, la preparació física, l’entrenament específic de porteres i la cura dels aspectes nutricionals.

Formar i educar

“La nostra tasca exigeix saber explicar una idea i que les jugadores la posin en pràctica; ningú ens imposa el com, som nosaltres les que ho hem d’interpretar amb sentit comú”, diu Mar Vergés (Palafrugell, 1995), segona entrenadora de l’aleví i jugadora del sènior. “No treballem només per l’avui, sinó pel demà. Qui vingui a veure els partits veurà que tots els equips segueixen el mateix model. Això fa que quan qualsevol noia, per edat, salta de categoria, el cervell li recordi que allò ja ho coneix i es pugui adaptar millor a un terreny que, sent diferent, continua sent igual”. Formen futbolísticament al mateix temps que eduquen. “No és el mateix afrontar un problema amb una persona de caràcter rialler que fer-ho amb una persona més reservada. Volem que estiguin unides; els hem de fer sentir que si caminen juntes, arribaran més lluny que si caminen per separat”. Les més petites agafen com a mirall les noies del sènior, representades també per Virgínia Parella (Torroella de Montgrí, 1999), delegada del cadet. “Somien seguir el nostre exemple, nosaltres un dia vam ser elles i volem ajudar a la seva progressió. Comptar amb persones que han tingut la mateixa experiència que tu abans ho fa més fàcil”, afirma.

Agraïdes amb l’aposta del Girona, són conscients que hi ha molt camí per recórrer. “El que pot semblar un gest petit té un gran significat per al futbol femení, hem hagut de lluitar per tenir el nostre espai”, diu Estany, que no pot evitar l’emoció quan recorda les seves jugadores fent de manera correcta un exercici qualsevol. “Hi dediquem moltes hores, moltíssimes. I res omple més que això, és el petit premi al qual ens agafem per seguir creient. Apostem per l’equilibri, treballem per formar però també per guanyar. Elles ho saben, això no és el pati de l’escola. Representen un club de Primera i defensen un escut”. Vergés ho amplia i diu que miren de no donar “cap feedback negatiu”, i si s’executa malament un moviment “la jugada s’atura i s’explica”. “Fem entendre a les noies el perquè de les coses, intentem que aprenguin des del raonament i no des de la imposició”.

Desitgen jugar a Montilivi

El tracte amb les famílies és diari. La relació té un radi d’acció que sobresurt dels límits marcats al terreny de joc. “Si tenen un problema a l’escola, el volem saber. Si no es troben bé, també. Nosaltres els exigim molt durant els entrenaments però perquè sabem que ho podem fer. En canvi, si algú viu un mal moment, abaixes una mica el llistó perquè aquella jugadora necessita pair-ho”. Segons Estany, es tracta de “modular l’exigència i ser flexibles” perquè moltes vegades “no et diuen res i es guarden els sentiments”. “A mesura que la relació creix, ho perceps més fàcilment, desenvolupes una espècie d’olfacte que et diu si tot va bé o s’ha d’accionar el fre”, descriu. “Crec que és bo poder-les ajudar mentre estan passant pel que tu vas passar. Quan ets adolescent, qualsevol cosa et sembla la fi del món i amb els anys ho relativitzes. Veure certes qüestions, em recorden com era i com actuava jo, a la seva edat, i em permet aprendre i aportar aquella perspectiva que ara no tenen”, afegeix Parella.

Amb un somriure d’orella a orella, expressen un desig comú: “Ens agradaria veure un partit del sènior a Montilivi”, finalitzen. Tot és qüestió de temps.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF