BARÇA

Adeu a 37 anys del Miniestadi

El Barça ja està treballant en la “desconstrucció” de l’estadi que ha sigut la casa del filial blaugrana, del femení i del juvenil A en competició europea

En 37 anys s’acumulen moltes experiències. Aquesta és l’edat amb què el Miniestadi ha tancat les seves portes, després de ser inaugurat el 23 de setembre del 1982. El temps passa, les instal·lacions es modernitzen i les infraestructures canvien. Del Mini al Camp Nou hi havia un pas, només un grapat de metres que separaven dos estadis. La casa dels més grans, un dels indrets que més bateguen de tot Barcelona, i, just al costat, l’avantsala on els futbolistes del planter es foguejaven en el que era l’últim graó abans d’arribar al debut somiat amb el primer equip. També era la casa de l’equip femení; ha viscut com un futbol gairebé invisible ara fa passos de gegant temporada rere temporada.

El Miniestadi ja no té gespa, ni activitat, més enllà de la dels obrers que s’encarreguen de “desconstruir-lo”, en paraules del club, que ha explicat que s’anirà demolint progressivament al llarg de sis mesos (fins al febrer del 2020, si les previsions es compleixen). Un procés que afavoreix el reciclatge dels materials, fins a un 80%, segons l’estimació blaugrana. També es tindrà cura de les colònies de gats i ratpenats que, a falta de futbol, han fet del Mini casa seva. Així com de la majoria de l’arbrat que l’envolta. El club vol fer les coses bé, conscient que l’Espai Barça, que avança amb anys de retard però que va prenent forma, serà una de les principals herències de l’actual junta.

"L'evolució del futbol femení al Barça s'ha viscut al Mini", explica Melanie Serrano, al club des del 2003

De fet, el nou estadi Johan Cruyff, definit pel president Josep Maria Bartomeu com “la joia de la corona” de la Ciutat Esportiva, és la primera gran obra visible del faraònic projecte de les principals infraestructures per on transcorre la vida blaugrana. És la nova casa del filial, el femení i el juvenil A, quan disputa la Youth League. Una nova instal·lació, moderna i vistosa, que genera consens en les persones que hi viuen el seu dia a dia. Com Melanie Serrano, jugadora del Barça des del 2003, que defineix l’estadi Johan Cruyff com “un gran estadi, amb totes les facilitats i comoditats” i que desitja que “tots els equips femenins puguin acabar tenint camps com aquest”.

Al seu cor, però, sempre hi haurà un racó especial per al Mini. “Quan passi per davant i vegi que ja no hi és, em farà molta pena. Aquest estadi ha sigut un emblema per al nostre equip i per al club en general. Per a mi ha sigut com una segona casa. És un lloc que ha format part de mi i ara m’he d’anar fent a la idea que ja no el veure més”, explica Serrano, que ha crescut com a futbolista al Barça, on va arribar amb només 14 anys, procedent de Blanes, tot i haver nascut a Sevilla i haver-hi viscut fins als 12 anys. “Recordo que fèiem els entrenaments i jugàvem als camps de gespa artificial annexos al Mini. Era sortir d’entrenar-nos, veure l’estadi i tenir la il·lusió de poder-hi jugar algun dia, perquè en aquella època el futbol femení encara no havia explotat i se’ns veia una mica com una cosa a part. Però cada cop que el veia tenia la il·lusió de jugar-hi: era un estadi!”

Anys enrere, el Miniestadi havia acollit puntualment partits de futbol femení, però no ha sigut fins a les últimes quatre temporades que s’ha convertit en la casa habitual del Barça femení. “Els inicis van ser complicats, perdíem molt, ens venia a veure molt poca gent... -recorda Serrano, que quan va arribar al club sent només una adolescent anava i tornava de Blanes a Barcelona amb tren-, però l’evolució del futbol femení al Barça s’ha viscut al Mini”. La seva carrera l’ha desenvolupat tota al club que estima: “He passat per tots els bons moments de l’equip al Mini. Tinc molts records bonics”. Serrano no ho té fàcil per triar un record concret al Miniestadi, però en destaca un del curs passat: “El més recent seria la classificació per a la final de la Champions. És el que ens faltava per aconseguir. Recordo el partit, l’afició... La connexió entre les jugadores i el camp va ser brutal. No ho oblidaré mai”.

Gairebé tres dècades al Miniestadi

Qui també acumula una pila de records al Miniestadi és una d’aquelles persones imprescindibles en els equips perquè tot vagi sobre rodes però que viuen allunyades de la fama: Toni Alonso fa 28 anys que és el delegat del Barça B. S’ha passat tota la vida treballant per al seu club -les fotografies d’homenatge que té penjades al seu despatx de la Ciutat Esportiva no enganyen- i els partits que ha viscut al Miniestadi són incomptables. Alonso va començar a ser delegat del filial el 1991, però abans, d’adolescent, ja havia treballat per al club fent altres feines per ajudar a l’economia familiar, com tallar els carnets als socis per poder entrar al Camp Nou. Va anar fent tasques vinculades amb el Barça i, quan estava a consergeria de les oficines, un dels empleats del departament de futbol, Paco Rodríguez, va oferir-li entrar a treballar al futbol base. “El Paco sabia que a mi m’encantava el futbol i que estava al cas del que passava, que coneixia els jugadors...”, recorda Alonso, fent memòria. “Quan em van oferir ser delegat del filial no ho vaig dubtar, soc del Barça des de ben petit”.

Des de llavors ha treballat amb una desena d’entrenadors -Quique Costas, Juande Ramos, Josep Maria Gonzalvo, Pere Gratacós, Pep Guardiola, Luis Enrique, Eusebio, Jordi Vinyals, Gerard López i Garcia Pimienta, l’actual-. Amb la majoria hi guarda relació i els defineix amb elogis, i destaca la seva amistat amb Costas. Al Miniestadi també ha vist créixer futbolistes com Valdés, Xavi, Iniesta o Puyol, entre molts d’altres (Messi va fer el salt al primer equip havent jugat molts pocs partits al Mini). “Recordo el debut de l’Andrés al B. Encara era juvenil i era el més petit de tots. Recordo que vaig dir als que portaven més temps a l’equip que l’ajudessin. I ara, amb el temps, veus que és un futbolista que ha donat moltíssim al Barça i que ha fet un gol decisiu en la final d’un Mundial”, explica. “Del Puyi recordo que pràcticament estava fora del planter, però es va dir a si mateix que, per pebrots, es quedaria en aquest club”.

¿El jugador que més ha fet vibrar el Mini? Alonso ho té clar: “La gent venia a veure l’Iván de la Peña. Jugant feia coses diferents, a part que també hi havia un tema mediàtic: llavors ja era gairebé calb i això era curiós per a la gent”, bromeja. Els records s’apilen a la memòria d’Alonso, que viu amb orgull quan un futbolista fa el salt del filial al primer equip. “Menys un! L’Ansu Fati és el primer que arriba al primer equip sense passar pel filial!”

"Pel Mini han passat grans jugadors, però el més mediàtic va ser Iván de la Peña", recorda Toni Alonso, delegat del filial des del 1991

Recorda amb especial estima l’any a Tercera a les ordres de Guardiola. “Va ser la temporada que més bé ens ho vam passar. L’arribada del Pep va suposar una cosa diferent. Va venir amb unes idees que encaixaven en la nostra filosofia, però aplicades d’una manera que van fer gaudir molt la gent. Els jugadors estaven a Tercera però vivien els partits amb una intensitat que semblava la Champions”. Són moltes les vivències que acumula, i és feliç amb la seva feina -“Tot i que tenir dos dies lliures a la setmana és gairebé impossible!”-. Alonso recordarà amb nostàlgia el Mini, on ha passat tantes hores.

Amor, Garcia Pimienta, Rojo i Losada

Melanie Serrano i Toni Alonso han recordat amb l’ARA les seves vivències al Mini, però són diversos els noms icònics que guarden relació amb aquest emblemàtic estadi. En l’acte de comiat que va organitzar el club fa uns dies, figures com Guillermo Amor, Garcia Pimienta, Vicky Losada o Juan Carlos Pérez Rojo també van compartir anècdotes i experiències. Rojo, jugador del Barça als anys vuitanta i que va ser en el partit inaugural del Miniestadi el 1982, va recordar divertit algunes de les bromes que es feien al vestidor, com posar Reflex als calçotets o mitjons d’un company, i també va voler posar en valor que un filial pogués “comptar amb un estadi com aquest en aquella època”. Un jove Amor també va ser en el partit inaugural i va substituir ni més ni menys que Diego Armando Maradona. “Ara tot va molt més de pressa, però jugar en aquest estadi i arribar al primer equip va ser una gran il·lusió. Em sento un privilegiat”, va dir.

Garcia Pimienta va recordar amb emoció -va parlar de “sensacions, olors i sentiments”- la seva etapa com a jugador, primer, i com a entrenador, ara. “He tingut la sort d’estar pràcticament des del 1986 vinculat a aquest club. Com a entrenador es viu de manera molt diferent que com a jugador. Quan ets futbolista només tens ganes de jugar i et centres en això. Com a tècnic has d’estar pendent de moltes més coses i tot el dia hi dones voltes”. “Quan era petit, la il·lusió era arribar a jugar al Miniestadi. Després ja pensaves en el primer equip”, va afegir Garcia Pimienta, que es va acomiadar del Mini un dia, tot sol, només acompanyat de la família damunt la gespa. Losada, per la seva banda, comparteix moltes de les reflexions exposades per Serrano i, com la seva companya, també va posar en valor tota “aquella gent que ha contribuït a l’evolució del futbol femení”. El Miniestadi els ha vist créixer a tots plegats.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF