La revolta dels barons del PSOE contra Pedro Sánchez i el posterior suport dels socialistes a la investidura de Mariano Rajoy va atorgar a Podem una posició privilegiada per erigir-se en l’única oposició real al PP. El desgast i la divisió interna del PSOE suposaven una oportunitat històrica per hegemonitzar l’espai de l’esquerra i plantejar una veritable alternativa a la gran coalició de facto que la debilitat del PSOE podia conformar. Però la realitat és que poc més d’un mes després de la investidura, Podem s’està dessagnant en lluites intestines molt semblants a les que han ajudat a desacreditar els partits de la vella política davant dels electors. El resultat és que la guerra oberta entre pablistes i errejonistes ocupa més espai mediàtic que les seves propostes de canvi.
Ahir es va fer públic un manifest titulat Recuperar la il·lusió firmat per 340 càrrecs de Podem afins a Íñigo Errejón que reclamen que en el pròxim congrés del partit primer es votin les línies mestres del projecte polític i més tard les cares de la nova direcció. Es tracta d’una resposta al moviment de Pablo Iglesias, que a principis de setmana va llançar la proposta de votar les dues coses alhora, una manera, segons denuncien els crítics, d’assegurar que s’imposen les seves tesis i s’arracona els errejonistes.
La maniobra d’Iglesias, que té el suport de l’ala esquerra de la formació i del secretari d’organització, Pablo Echenique, té un to cesarista innegable, com el que ell ha denunciat sovint en el Ciutadans de Rivera. Aquesta estratègia de barrejar lideratge i projecte ha provocat que part de la direcció de Podem a Catalunya s’alineï amb les tesis d’Errejón, que no aspira a substituir Iglesias. Els comuns no han amagat mai la seva llunyania amb les maneres de fer d’Iglesias i la seva proximitat a Errejón, que creu que moderar el discurs de Podem els permetrà disputar l’electorat socialista.
Sigui com sigui, des de Catalunya es constata que les il·lusions que havia aixecat Podem, a qui cal reconèixer valentia a l’hora de defensar un referèndum per a Catalunya, s’esvaeixen. La fractura entre els dos sectors és d’una profunditat política tan gran que difícilment quedarà superada després de l’assemblea del febrer. La paradoxa és que la previsible victòria d’Iglesias pot acabar donant oxigen al PSOE.
