16/01/2018

Cas Palau: una sentència històrica que marca la fi d’una època

2 min

La sentència del cas Palau, que condemna l’extresorer de CDC Daniel Osàcar a quatre anys i cinc mesos de presó per haver cobrat 6,6 milions en comissions per al partit, marca el final d’una època que va ser coneguda com l’oasi català. La decisió de l’Audiència de Barcelona és recurrible, però difícilment serà esmenada per una instància superior després d’una instrucció de set anys i les confessions i els pactes amb la fiscalia dels principals implicats, Fèlix Millet i Jordi Montull, que tot i això han sigut condemnats a nou anys i vuit mesos el primer, i set anys i mig el segon.

El cas va sacsejar la societat catalana el 2009 perquè afectava dos pilars bàsics: una institució centenària i capdavantera de la cultura catalana com el Palau de la Música i el partit que havia governat la Catalunya autonòmica durant els seus primers 23 anys. I, enmig, una figura vidriòlica com la de Fèlix Millet, nebot-nét del fundador del Palau, Lluís Millet, i fill d’un dels prohoms que van crear Òmnium Cultural, ben connectat amb les principals famílies de la burgesia catalana i amb una acreditada habilitat per desviar grans quantitats de diners de la institució que presidia cap a les seves butxaques. Un cleptòman al servei de la corrupció situat al cor de l’alta societat catalana, capaç de seduir des de Jordi Pujol fins a José María Aznar, i que va evidenciar una manca exasperant de controls per al diner públic.

La sentència considera provat que una part dels diners desviats van anar a parar a CDC a través d’allò que el fiscal Sánchez Ulled va descriure com a “canonada” del Palau. Durant dècades, la política catalana va projectar la imatge que la corrupció era cosa d’altres latituds, tot i que els rumors sobre les comissions que rebia CiU (recordem el famós 3% de Pasqual Maragall) o els negocis sospitosos del fill gran del president eren vox populi. Afortunadament, la societat ha canviat molt, la tolerància amb la corrupció ha desaparegut, i la millor prova és que CDC es va autoliquidar per renéixer en un PDECat que ahir va marcar moltes distàncies.

La catarsi del cas Palau hauria de servir, almenys, per fer net i construir una nova política sobre altres bases, que mai podran ser les mateixes que les d’aquella època autonòmica pre-Procés que avui alguns enyoren però que no era més que un gran decorat que amagava moltes vergonyes.

stats