L’EDITORIAL

Almenys, cal atacar els efectes de la pobresa energètica

Sembla un exercici voluntarista atacar els efectes de la pobresa energètica que ens humilia com a societat, perquè la competència dels govern autònoms i dels ajuntaments és molt limitada. La definició del moment actual són els protocols d’acompliment dubtós i la poca capacitat coercitiva de les administracions davant unes empreses transnacionals i poderoses.

Les mancances assoleixen el punt més evident i cruel amb el fred hivernal, però la resta de l’any no desapareixen; convé tenir-ho present, perquè se’ns oblida que conciutadans nostres no poden engegar la gelera, l’escalfador d’aigua o la rentadora, pel que fa a la manca de subministrament elèctric, ni tenir aigua que raja de l’aixeta i facilita la higiene. Però és cert que és en aquestes setmanes de fredor i glaçades quan el debat es fa més intens i ens copeja les consciències. Si, a més, s’esdevé la conjunció entre la climatologia adversa i un increment del preu de l’electricitat fins a assolir preus rècord, la ciutadania té dret a demanar-se què fan els seus governs per impedir-ne els més cruels efectes. Surrealistes evasives, com les del president Rajoy en una entrevista, no ajuden a desfer la imatgeria d’un profitós matrimoni de conveniència entre els principals partits d’àmbit estatal i les multinacionals elèctriques que mantenen obertes als polítics retirats les portes dels seus consells d’administració.

Però si els governs afronten amb limitacions els efectes de la pobresa energètica, les causes encara són més inexpugnables. En nom del lliure mercat, tenim poques possibilitats de fugir d’aquest oligopoli que aconsegueix mantenir els preus per sobre de la mitjana europea, frenar la transició a energies més netes i dificultar l’incipient i poruc autoconsum. Cada passa -privatització, liberalització-, anunciada a bombo i platerets com una victòria de la competència i una modernització, ha resultat ser una pèrdua de la sobirania popular i un triomf per a anònims accionistes que n’han resultat els únics beneficiats.

La pobresa energètica no pot quedar enquistada en la consciència col·lectiva, talment fos una excrescència que se suporta amb resignació. Hi ha uns mínims per assolir la dignitat humana que són els que defineixen les societats. L’accés a l’energia n’és un.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF