DESIGUALTAT

Els salaris deixen de ser l’ascensor cap a la classe mitjana

La precarietat laboral fa que el treball ja no tingui l’efecte redistributiu del passat

El treball està perdent la seva funció d’ascensor social. Només una de cada tres famílies pot arribar als nivells de renda de la classe mitjana a través del sou, molt per sota de la mitjana europea, segons es desprèn de l’informe de desigualtat a Espanya d’Oxfam Intermón.

Segons l’informe, “la disminució del pes dels salaris en l’economia és una de les principals causes de l’augment de la desigualtat i de l’exagerada proporció de persones treballadores pobres”. Espanya és el quart país amb més desigualtats econòmiques de la Unió Europea, i la tendència indica que aquestes diferències es consoliden els últims anys: entre el 2013 i el 2016, mentre que el 10% de les cases més pobres incrementaven la renda un 3,8%, l’augment en el 10% de les més riques era del 18,8%.

Així com a Espanya només un 33% de les persones accedeixen a la classe mitjana gràcies al sou, a Suècia -que és a l’altre extrem- les rendes del treball situen en la classe mitjana quasi la meitat de la població. “El mercat laboral espanyol genera molta menys classe mitjana que la resta” de països desenvolupats, conclou l’informe. Per a Oxfam, la classe mitjana la formen les persones amb uns ingressos que estan entre 30 punts per sobre i 30 punts per sota de la renda mitjana.

De fet, el 13,1% dels treballadors espanyols viuen per sota del llindar de la pobresa, una dada que situa Espanya a la cua de la UE: només Romania i Grècia presenten xifres pitjors en aquest àmbit.

Les causes d’aquesta incapacitat del treball per funcionar com a ascensor social s’expliquen, segons Oxfam Intermón, per la caiguda de sous i per la precarització de les feines, que va augmentar amb l’esclat de la crisi i es va accelerar encara més amb l’aprovació de la reforma laboral del 2012. En aquest sentit, el text destaca que, el 2017, el salari mitjà real -aplicant-hi l’efecte de la inflació- va baixar un 1,8%.

Quant a la precarietat, la temporalitat hi juga un paper essencial, segons Oxfam Intermón. La proporció de població activa amb un contracte indefinit i a jornada completa no arriba a la meitat. Això vol dir que més del 50% dels empleats treballen menys de vuit hores diàries, tenen una feina temporal o totes dues coses alhora. “Moltes de les retribucions baixes es deuen al fet que les persones no només guanyen pocs diners per hora, sinó que a més treballen menys hores de les que voldrien”, diu l’estudi. La durada mitjana dels contractes, ara de 49 dies, era de 72 dies abans de la crisi.

L’informe també assenyala com a causa de la disminució del pes dels sous en l’economia “els canvis en la indústria” que, des dels anys 70, han reduït “progressivament el nombre d’operaris i persones empleades” en el sector manufacturer. Aquesta mena d’empleats tenien “més drets laborals i una bona capacitat de negociació col·lectiva”, per la qual cosa “aconseguien salaris més alts”. A més, en els anys de creixement econòmic previs a la crisi, els tipus de feines que es van crear van ser, preeminentment, de baixa qualificació i, per tant, de menys retribució, centrades en sectors de productivitat baixa o basats en l’economia especulativa, com ara la construcció.

Ajudes socials ineficients

Les transferències públiques -subsidis, beques i pensions- tampoc compleixen la funció de redistribuir la riquesa de les rendes més altes a les més baixes. Espanya és el vuitè país de la Unió Europea amb les transferències públiques més ineficients per desigualtats, perquè només disminueixen un 24% la pobresa. És a dir, les ajudes socials a Espanya només treuen de la pobresa menys d’una de cada quatre persones. La mitjana europea és del 33% i en països com Finlàndia, Dinamarca i Irlanda és superior al 50%.

A escala de desigualtat, aquestes dades es tradueixen en el fet que les transferències públiques només redueixen un 32% la desigualtat -mesurada amb l’índex de Gini-, mentre que al conjunt de la UE la rebaixa és del 40,3% i a Suècia, que encapçala el rànquing, és del 52,2%. D’acord amb Oxfam Intermón, la principal raó de la cronificació de la desigualtat és la poca despesa pública dedicada a política social.

Impostos poc progressius

“Durant la crisi hi va haver una disminució de recursos tributaris a Espanya molt més marcada que en altres països de l’entorn europeu”, diu l’informe. Tot i ser molt inferior a la dels veïns europeus, la pressió fiscal a Espanya va tocar fons el 2009, però s’ha recuperat amb diferències de recaptació respecte als nivells anteriors a l’inici de la recessió. En particular, ha augmentat el pes de l’impost sobre el valor afegit (IVA) respecte al total recaptat, mentre que les aportacions de l’impost de societats han caigut.

L’IVA, com la resta de taxes que graven el consum, té un efecte regressiu; és a dir, transfereix la riquesa de les rendes més baixes a les més altes, al contrari que els impostos directes com l’IRPF i el de societats. El 2007, l’impost que paguen les empreses aportava un de cada cinc euros que arribaven a les arques públiques a través de la recaptació. Deu anys més tard només era un de cada deu. En canvi, l’IVA va passar del 27,8% de la recaptació al 32,8% en el mateix període.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF