Govern i hotelers: 36 anys d’una relació complicada

Les mesures de l’Administració al llarg dels anys han anat afavorint els interessos del sector

El nou decret llei del Govern balear que pretén impulsar l’activitat econòmica -tocada a fons per la crisi del covid-19- inclou alguns punts que afavoreixen els hotelers, com el que els permet augmentar la superfície dels establiments fins un 15% sense llicència urbanística. Però aquest punt, com altres aspectes, no és nou: ja s’havien aprovat mesures semblants. De fet, la relació entre l’Executiu balear i els empresaris més importants de les Balears, els hotelers, és complicada. Cada govern ha tingut la seva manera d’afrontar-la. Fent una repassada de com han afectat els hotelers les normatives turístiques fetes des de la reinstauració de la democràcia es pot comprovar com durant els anys vuitanta i noranta s’avançava en la regulació del sector. En canvi, els darrers vint anys les mesures han tendit a anar afavorint els interessos hotelers.

Llei Barceló

Un antecedent de l’actual decret: permetia ampliar hotels un 10%

En vigor des del 2017, fou aprovada quan Biel Barceló (MÉS per Mallorca) era conseller de Turisme. Aquesta modificació de la Llei de turisme ja preveia que els hotels s’estalviassin llicències i tràmits urbanístics per fer ampliacions i reformes, sempre que ho justificassin atribuïnt-les a millorar l’oferta i combatre l’estacionalitat. La normativa permetia ampliacions fins a un 10% més de la superfície ja construïda -aquesta mesura tenia una durada limitada, fins al 31 de juliol de 2020-, un percentatge que ara, amb el nou decret llei, s’amplia al 15%. La modificació va establir per primera vegada un sostre de places turístiques en el cas dels lloguers residencials de curta estada.

Llei Delgado

La desregulació del sector turístic més intensa per afavorir els hotelers

La normativa impulsada el 2012 pel conseller de Turisme Carlos Delgado (PP) durant el govern de José Ramón Bauzá permetia als hotelers fer qualsevol construcció que servís per millorar l’oferta de l’establiment pràcticament sense cap mena de condició. Va ampliar i flexibilitzar els lloguers vacacionals i en legalitzà molts durant la legislatura i permeté el lloguer vacacional de cases unifamiliars en sòl rústic. També ignorava la competència municipal urbanística i els ajuntaments no podien denegar la llicència d’aquesta mena d’establiments. La llei va introduir exempcions que deixaven en un segon pla les normes més resctrictives, com ara l’intercanvi de places.

Decret Nadal

Una liberalització del camp per afavorir els hotels rurals i els agroturismes

El conseller d’Unió Mallorquina Miquel Nadal va dirigir el Departament de Turisme entre el 2008 i el 2009 durant el Govern de Francesc Antich. Durant aquella etapa va impulsar el conegut com a “decret Nadal” amb l’objectiu anunciat de modernitzar la planta hotelera de les Balears. Segons el GOB, era una “liberalització radical” dels agroturismes i els hotels rurals: desfeia el límit màxim de places per restringir l’ús turístic d’aquests establiments. També esbucava la norma que establia que l’ús turístic en finques rústiques només podia ser complementari a les rendes agràries, sense substituir-les ni desfigurar el camp. A més, simplificava els tràmits per fer reformes en els hotels i augmentava l’edificabilitat dels allotjaments turístics.

Llei general turística

La darrera normativa que va establir una intervenció pública del sector

Aprovada per la majoria parlamentària del Partit Popular el 1999, la normativa consolidà l’intercanvi obligatori de places antigues per places noves abans de poder autoritzar-ne més, amb la intenció de fomentar la qualitat de l’oferta turística, segons explica el catedràtic de Dret Administratiu de la UIB, Avelino Blasco Esteve, a l’estudi Planificación y gestión del territorio turístico de las Islas Baleares. També va suposar un intent de sintetitzar i simplificar l’abundant i dispersa normativa existent que ordenava el sector turístic balear i la darrera llei que implicà una intervenció directa en el sector per part de l’Administració pública.

Plans de l’oferta turística

Una normativa que frenava el creixement de l’activitat

Sota el govern del popular Gabriel Canyelles es va tirar endavant el primer intent d’ordenació supramunicipal del territori balear. L’objectiu del Pla de l’oferta turística, que a Mallorca es va dictar el 6 d’abril de 1995 i a les Pitiüses dos anys després, era impedir una excessiva urbanització del litoral, coordinar els planejaments urbanístics i turístics, limitar el creixement de l’oferta turística segons les infraestructures existents, fixar estàndards de qualitat i afavorir formes de turisme alternatiu. També es va introduir l’intercanvi de places obsoletes per places noves abans de poder autoritzar-ne més. Cal dir que els dos plans ho contemplaven amb caràcter voluntari fins que un decret del 1998 va exigir que fos obligatori, com apunta Blasco Esteve.

Llei del pla de modernització

Millorar l’oferta turística a costa de les places més obsoletes

La Llei del pla de modernització d’allotjaments turístics del 1990 va ser un dels primers intents autonòmics per impulsar la renovació i reconversió de la planta hotelera i d’apartaments turístics més obsoleta. Així es pretenia limitar l’excés d’oferta d’allotjaments respecte de la demanda, que ja obligava a abaixar preus. La normativa s’impulsà amb la intenció d’eliminar unes 50.000 places turístiques amortitzades i antiquades a totes les Balears i “sanejar” l’oferta, indica Blasco Esteve. Afegeix, però, que els instruments jurídics de la nova llei eren “imprecisos” i “insuficients” per dur a terme la iniciativa.

Els decrets Cladera

Les primeres passes per regular l’activitat turística balear

El 10 de maig de 1984 el Govern d’Aliança Popular aprovà un decret sobre l’ordenació d’establiments hotelers i allotjaments turístics conegut com a decret Cladera I pel llavors conseller de Turisme balear, Jaume Cladera. La normativa cercava introduir mesures per millorar la qualitat dels hotels que s’autoritzassin. La mesura estrella, però, fou que per primera vegada s’establí que cada nova plaça havia de tenir una ràtio de 30 metres quadrats, una passa important per regular l’activitat turística. El 1987 s’aprovà la segona versió del decret, coneguda com a Cladera II, que augmentava la ràtio fins a 60 metres.

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF