La paradoxa de fer llits i no poder descansar

BarcelonaUn cafè, brioixeria i una dotzena de pastilles per calmar el dolor. És l’esmorzar habitual de la Vania Arana, una dona peruana que es dedica a netejar habitacions d’hotels des de fa 22 anys. Treballadores com ella es fan dir kellys, un acrònim que es va extreure de l’expressió las que limpian los hoteles. També anomenades cambreres de pis, són un col·lectiu majoritàriament femení sotmès a una càrrega de treball molt exigent. El seu dia a dia el conformen jornades laborals d’almenys deu hores en què l’activitat és frenètica i en què, sovint, s’ha d’aprendre a conviure amb lesions irreversibles provocades per la professió. L’arribada de l’estiu intensifica la feina, però els salaris es mantenen a nivells pròxims al mínim: fa poc les kellys han sigut notícia per alçar la veu contra la precarietat laboral, però encara hi ha molt marge per millorar les condicions de treball actuals.

La majoria de les treballadores del sector són joves -la majoria no passa dels 40 anys-, però moltes estan destrossades físicament. Algunes, fins i tot, treballen amb infiltracions. Pateixen lumbàlgia, mal al nervi ciàtic o falta de mobilitat en diferents articulacions. Durant l’entrevista, la Vania -que ja és una treballadora veterana- ens ensenya les mans. Li costa tancar el puny amb fermesa i reconeix que fer-ho li fa mal. Assenyala que té “tots els dits desviats” i explica que fa poc també li van diagnosticar fibromiàlgia. “Quan ets jove no te n’adones, que estàs emmalaltint, [...] però després veus que t’estàs deixant la salut a la feina”, comenta. A hores d’ara les kellys només tenen reconeguda com a malaltia laboral la síndrome del túnel carpià, que afecta un nervi del canell. La gran majoria, de fet, s’han de jubilar abans que la resta de gent. “Jo amb 60 anys no em veig fent llits”, explica la Vania.

Els problemes que pateixen les cambreres de pis sorgeixen perquè estan en constant moviment, amb l’agreujant que els hotels els exigeixen cada vegada més rapidesa. La Carmen Crespo, que acumula sis anys d’experiència com a kelly, ha vist com algunes de les seves companyes endreçaven 30 habitacions en vuit hores, una xifra “desorbitada”. En aquest sentit, la Carmen apunta que els hotels “controlen el nombre d’habitacions al dia que fa cadascú”. En cas que una treballadora estigui lleugerament per sota de la resta, se li dona un toc d’atenció.

L’externalització com a norma

Tot i l’exigència dels hotels, la majoria de treballadores no tenen un contracte directe amb els establiments. Des de l’associació de les kellys calculen que vora el 90% de les cambreres de pis estan subcontractades, un fet que els suposa una retallada important de sou. “Pel conveni d’hostaleria hauríem de guanyar 1.200 euros mensuals, però com que tot està externalitzat, el nostre sou no arriba als 800 euros”, comenta la Carmen. És un fet que ha portat algunes de les seves companyes de professió a situacions extremes. “Moltes cambreres de pis s’han intentat suïcidar perquè no els arribaven els diners per arribar a finals de mes”, explica aquesta treballadora.

Deixar la feina tampoc és una opció que la majoria es puguin permetre, perquè les empreses ja busquen un perfil de treballadora fàcil d’atemorir. Segons la Vania, “els hotels busquen mares solteres o dones casades amb molts fills i que no tinguin estudis; d’aquesta manera, eviten que la gent sàpiga quins són els seus drets laborals i es cuiden que no tinguin recursos per defensar-se”. “Per ells ets només un número, i si no compleixes te’n vas al carrer, perquè darrere teu hi ha cent persones més disposades a entrar”, diu indignada la Vania. Amb aquesta premissa les kellys mai poden complir amb els seus horaris. Una companya de la República Dominicana present a l’entrevista reconeix que treballa “entre 10 i 12 hores al dia” sota un contracte de vuit hores diàries. A més, no té “ni pagues extra ni vacances pagades”.

Arran d’aquestes polèmiques, les treballadores van decidir plantar-se davant les injustícies i començar a organitzar-se. L’associació que han format les kellys ha arribat fins i tot al Parlament de Brussel·les per reclamar el dret a una jubilació anticipada, un augment en el nombre d’inspeccions de treball o l’eliminació de les externalitzacions. “Som part del desenvolupament econòmic; sense nosaltres, el turisme no és res”, defensen.