Oxford Street enterra un altre gegant il·lustre
La històrica Debenhams tanca els 124 establiments que té al Regne Unit
LondresL’impacte no és el mateix, els temps tampoc, però la comparació serveix. Londres i tot el Regne Unit van veure la setmana passada com s’anunciava la desaparició definitiva -tret d’un miracle d’última hora- d’una de les històriques cadenes de grans magatzems del país: Debenhams.
Oxford Street, no fa gaire mesos enrere un dels carrers més concorreguts del planeta, suma una altra víctima del covid. Però amb Debenhams s’enterren més que uns grans magatzems: mor un període d’esplendor de la moda britànica dels 50, 60 i 70 del segle XX i fins i tot primers 90 en què la roba de Mark & Spencer era per passejar de dia i la de Debenhams per lluir-la de nit.
Encara que el negoci ja no té res a veure, mentre procedien a l’adeu amb fanfàrries, els mitjans britànics han tret les teranyines als llibres d’història i el lament generalitzat ha sigut que desapareixia una botiga oberta a Londres el 1778, el mateix any del tercer i llegendari viatge del capità James Cook. Primer, amb el nom de William Clark i després amb el de Clark & Debenham, quan un tal William Debenham va entrar al negoci el 1813.
El primer establiment despatxava roba i teles exquisides. Cinc anys després del nou bateig es va obrir el primer establiment fora de la capital, a Cheltenham: va ser el 1818.
La prosperitat va acompanyar durant tota l’època victoriana, i posava les bases d’un negoci a l’engròs que venia tela a les modistes.
El creixement
Comença la gran expansió, aconseguint incorporar al grup altres botigues, majoristes i fabricants, inclòs Harvey Nichols. Cap a finals del XIX, fins i tot va obrir delegacions a Sud-àfrica, Austràlia, el Canadà i la Xina. Com en tants altres casos, allà on hi havia un racó d’imperi hi havia d’haver un Debenhams.
El 1905 el gran magatzem canvia de nom pel de Debenhams. I el 1928 surt a borsa. La dècada dels 50 i dels 60 en marca la gran esplendor. Entre el 1985 i 1998, Debenhams va formar part del que llavors es coneixia com el Grup Burton, l’últim període que va tenir un èxit real.
El 1993 la direcció va introduir les gammes exclusives de “Dissenyadors a Debenhams”, aleshores una idea completament nova en la venda al detall que va resultar molt popular entre els clients. El grup va tocar sostre i ja només podia obrir-se pas el descens als inferns.
La irrupció a Oxford Street i a la resta del país de gegants com Zara o H&M, amb preus més reduïts i propostes comercials més dinàmiques, i l’esclat de la venda online, certifica el principi de la fi. Principi al qual no és aliè tampoc un període en què la propietat és d’un grup de capital risc que va endeutar enormement Debenhams. Per deslliurar-se’n, va vendre gran part dels seus béns immobles, per seguir ocupant-los de lloguer. CVC Partners, TPG Group i Merrill Lynch van treure grans dividends gràcies a un acord de venda i arrendament el 2005 que va recaptar 550 milions d’euros. La companyia va eixugar l’endeutament després d’un retorn a borsa però el negoci, amb la gran competència de Zara i H&M i el comerç electrònic fent estralls entre els grans noms dels centres de les ciutats, ja no es recuperarà.
Les setmanes vinents, en una Oxford Street enfosquida pel covid, la gran botiga del grup -en té 124 a tot el país i 12.000 treballadors- saldarà les existències. El primer trimestre de l’any vinent es liquidarà el negoci. Dilluns, un dia abans de la caiguda de Debenhams, el grup Arcadia -propietari de marques com Burton, Dorothy Perkins, Evans, Miss Selfridge, Topman, Topshop, Wallis i amb més de 400 botigues i amb forta presència a Debenhams- va entrar en fallida.
La pandèmia certifica el canvi de model. ¿Torna la botiga de barri? És d’hora per dir-ho. I també per saber com i amb què s’ocuparan tants i tants locals ara ja en desús. Passejar per Oxford Street és ara fer-ho per un paisatge devastat i erm.
