ANÀLISI

Les lliçons de Rato, Solbes i Salgado

Les comissions d'investigació parlamentàries brinden una oportunitat perquè personalitats rellevants s’exposin a la llum pública

Hi ha un creixent nombre de persones que asseguren que les comissions d’investigació parlamentàries no serveixen per a res, excepte per gastar temps i diners públics. Veient les compareixences d’aquesta setmana a la comissió d’investigació sobre la crisi financera al Congrés espanyol, és temptador arribar a aquesta conclusió. Però en discrepo.

Les comissions ja tenen, com a punt de partida, algunes limitacions, que s’agreugen quan els partits dominants (en el cas del Congrés, el PP, el PSOE i els teòricament regeneracionistes Ciutadans) pacten restriccions addicionals. Hauria estat molt interessant escoltar les opinions d’Aznar, Zapatero, Botín o Fainé, però un acord entre els tres principals partits va deixar aquests i altres possibles compareixents fora de la comissió d’investigació. Uns vetos similars als que es van produir quan el Parlament català va fer la seva pròpia comissió, l’any 2012. Però, tot i admetent aquestes limitacions, les comissions brinden una oportunitat perquè personalitats rellevants s’exposin a la llum pública, rendeixin comptes de la seva gestió i expliquin el seu parer sobre què va fallar. No es tracta necessàriament de buscar un culpable. Qui ho hagi fet bé, que ho expliqui; i qui s’hagi equivocat, que ho admeti i, fins i tot, que demani disculpes. No com una humiliació, sinó per reconèixer una cosa tan humana com els errors. Després d’una crisi que ha deixat moltes ferides obertes i greuges pendents, no menysprearia l’efecte de la disculpa, que pot ser dolorós per a qui la demana però balsàmica per a qui la rep. Al capdavall, tots ens podem equivocar.

Perquè això passi, esclar, calen comissions amb compareixents humils i amb diputats preparats que sàpiguen fer aflorar les contradiccions de la persona que tenen al davant. Amb documentació i hemeroteca, no calen focs artificials. Potser sí que és massa demanar.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap durant una setmana en què hem vist desfilar les tres persones que van governar el ministeri d’Economia entre el 1994 i el 2011 (Solbes-Rato-Solbes-Salgado, per aquest ordre).

Les comissions ens permeten veure la naturalesa de les persones que hi van, i això demostra, un cop més, que sí que serveixen d’alguna cosa. Rato va demostrar ser un personatge superb que no admet errors, i això que, de moment, ja té una condemna per les targetes black, i encara li queden casos oberts. Les seves paraules a la comissió (“No és un saqueig; és el mercat, amic”) el defineixen, i poc més cal afegir.

El cas de Solbes és més interessant. Igual que Rato, l’exvicepresident socialista va ser venerat durant anys, però el xoc de la crisi el va deixar tan descol·locat com a tothom, i ha necessitat temps per pair-ho. El 2013, quatre anys després de deixar el govern, va escriure un llibre en què admetia alguns errors, però carregava a Zapatero la principal responsabilitat dels que es van cometre. Aquesta setmana, quatre anys després d’aquell llibre, Solbes va demostrar que ha seguit paint els errors i va ser molt més explícit i valent a l’hora de reconèixer les equivocacions. Un dels punts àlgids de la seva intervenció va ser quan va dir: “Ho sento més que ningú. La gran tragèdia de la crisi és la distorsió social que ha causat en una gran massa de gent que tenia l’expectativa de tenir feina”. Solbes no es va fustigar gratuïtament ni tampoc va passar-se l’estona admetent errors. Va admetre que no hauria d’haver despatxat la carta que els inspectors del Banc d’Espanya li van enviar el 2006 alertant-lo de la situació real del sector financer, però va passar de puntetes sobre el fet que aquell mateix any la seva mà dreta al ministeri, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, saltés a ocupar el càrrec de governador, lloc des d’on va exercir una gestió molt qüestionada. Amb tot, aquesta va ser una assumpció de responsabilitats valenta de Solbes que hem vist poc entre els que van portar Catalunya i Espanya a l’abisme econòmic dels últims anys.

Pel que fa a Elena Salgado, hereva de Solbes i anunciadora dels famosos “brots verds” (exactament un any després de mencionar-los va aprovar la mare de totes les retallades -el maig del 2009- com a preludi d’una gran recaiguda de l’economia en la crisi), va tenir una compareixença tan decebedora com el seu mandat a Economia. Salgado era la ministra de la sortida a borsa de Bankia, i aquesta setmana ella hi va passar tan de puntetes com va poder, però potser el punt culminant va ser quan va afirmar que la modificació exprés de la Constitució es va fer després de pactar amb Brussel·les i Frankfurt que, a canvi, ja no es farien més retallades. Sens dubte, un gran èxit, perquè les retallades van continuar a discreció. Com es podia esperar, per cert: el novembre del 2011, davant la insistència de la premsa, Salgado encara jurava i perjurava que Espanya compliria “amb comoditat” l’objectiu de dèficit fixat per Europa, del 6%. Pocs mesos després es va saber que la xifra real de dèficit va ser del 9,4%, una lleugera diferència de 34.000 milions respecte al que havia anunciat Salgado. Un forat que va obrir la porta a grans ajustos.

Quan l’Estat fa el que vol

Per acabar, una última reflexió sobre Rato. Entre tanta fanfarronada, l’exministre va explicar un detall que mereix atenció. Va ser quan va explicar la seva indefensió quan va trobar-se diferents ministres (com Rafael Catalá) comentant les seves dades fiscals en públic. Una informació de la qual no podien disposar perquè és il·legal que la tinguin. Rato ho va denunciar, però, quan ets un empestat, l’Estat pot fer amb tu el que vulgui, que ningú et defensarà. Tampoc la justícia. Per molt que ens desagradi algú, aquestes pràctiques també són un bon termòmetre de com funciona l’estat de dret que tant branden els que sovint s’esforcen a esqueixar-lo.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF