Economia 24/01/2021

La Gran Recessió i la crisi del covid: radiografia de dos xocs

Els estralls de la pandèmia han sigut més durs i ràpids, però s’espera que la recuperació arribi abans

Albert Martín Elisabet Escriche Rivas
6 min
1. El sector de la construcció és dels que més va patir durant la Gran Recessió i nombroses promocions, com la de la imatge de la ciutat de Girona, es van quedar a mig construir.   2. En l’actual pandèmia el sector serveis, entre els quals els comerços, és dels més castigats.

BarcelonaAmb el 2020 ja superat i amb les incerteses sobre la durada de la pandèmia ben vigents, la pregunta aflora tota sola: ¿és l’actual una crisi pitjor que la que es va estendre a Europa entre el 2008 i pràcticament el 2014? Aleshores, els actius immobiliaris tòxics van infectar el sector financer just quan explotava la bombolla del totxo a Espanya, i abans que es desencadenés la crisi del deute sobirà que va amenaçar amb trencar la Unió Europea. Amb l’esclat del covid-19, el sotrac ha sigut més intens i presumiblement d’una durada inferior, però igualment devastador per a l’economia. Aquestes són algunes de les diferències i similituds entre les dues crisis.

Destrucció econòmica

PIB a la baixa i atur a l’alça en tots dos casos

La crisi del 2008 ha estat definida com una crisi en forma de doble ve baixa. Les caigudes més fortes es van viure el 2009 i el 2012, amb pèrdues del PIB del 3,8% i el 3%, respectivament. També el 2011 i el 2013 l’economia es va contraure un 0,8% i un 1,4%. L’any passat, amb la pandèmia, tot i que no hi ha xifres encara definitives, es preveu una caiguda històrica d’entre el 10% i el 12% del PIB, propiciada sobretot pel confinament, amb el daltabaix del segon trimestre (-21,5%). Però potser la Gran Recessió és més recordada a Espanya per la xifra d’atur que va deixar, amb una taxa de desocupació que es va disparar per sobre del 26%. L’actual crisi ha vist com en un sol trimestre l’atur saltava de 3,2 a 3,8 milions de desocupats, però la taxa segueix lluny del que es va viure aleshores, i està en el 16,2%.

Durada

La recuperació es presenta ara molt més ràpida

La Gran Recessió va iniciar-se formalment amb la caiguda de Lehman Brothers (15 de setembre del 2008), però Espanya no va viure un creixement superior al 3% fins al 2015. Per veure el PIB superar les xifres del 2008 es va haver d’esperar al 2016. Aquests set o vuit anys d’impacte són molts més dels que esperen ara fins i tot els més pessimistes. Aquest any -malgrat les incerteses- s’espera un rebot econòmic que hauria d’acostar-se al 6%. I fins i tot les veus més prudents calculen que el 2022 o 2023 se superarà el PIB del 2019.

Sectors

De la construcció als serveis relacionats amb el turisme

A principis d’aquest segle l’economia espanyola va fer una aposta pel sector immobiliari sota una premissa que va resultar falsa: que els habitatges mai no perden valor i només en guanyen. Per això el sector de la construcció va arribar a tenir un pes en l’economia del 10% en els anys en què es va inflar la bombolla de totxo i crèdit immobiliari. En l’actual crisi, l’impacte l’han patit els serveis, especialment els que depenen més del turisme i de les activitats que comporten congregacions de persones, com la restauració, la cultura o l’esport. Tot i que això no afecta tot el sector serveis (el 2019 era responsable del 66% de la riquesa d’Espanya), l’impacte ha sigut enorme, i ha provocat més atur i la caiguda del consum que caracteritza les crisis.

El paper dels bancs

De ser part del problema a ser part de la solució

En la Gran Recessió la banca va passar de ser un sector de referència a una màquina de destruir llocs de treball amb una pèssima imatge pública. Els bancs es van trobar al caire de l’abisme per la seva exposició al totxo i van incórrer en polítiques comercials agressives (la més coneguda, les preferents) que van situar-la en el punt de mira de l’opinió pública. Com a conseqüència de tot plegat, els bancs no van poder fer la tasca de prestar diners a negocis que necessitaven liquiditat per seguir.

12 anys més tard, però, la situació ha canviat. El sector financer és lluny de ser prou rendible però està molt més capitalitzat que el 2008. En conseqüència, pot prestar i ho està fent, fins i tot de manera proactiva i liderant la concessió de crèdits amb l’aval públic de l’ICO. Això ha permès que moltes empreses reforcin la seva posició en plena crisi, fet decisiu. Actualment, la morositat bancària es manté en el 4,5%, quan en el pitjor moment de l’anterior crisi era del 13%.

Resposta pública

De l’austeritat a la invitació a fer més despesa

El fet que l’anterior crisi castigués més els països del sud d’Europa, amb menys rigor pressupostari, va fer que no hi hagués una resposta solidària al problema. Això va portar a les dures receptes de l’austeritat, amb retallades en plena crisi que van empitjorar la situació i per les quals anys després Brussel·les ha demanat perdó. Una dècada més tard, les coses han canviat: els organismes internacionals, el BCE i els governs que abans demanaven austeritat estan insistint ara que cal despesa pública per fer front als estralls socials i econòmics del covid.

Els ERTO

La gran recepta espanyola per mantenir vives les empreses

Espanya compta amb una arma en la crisi actual que no va ni somiar en la Gran Recessió: els ERTO, pels quals l’Estat es fa càrrec de la major part dels sous de les empreses que han tancat pel covid. Això suposa una respiració assistida que els ha permès aguantar a negocis i empleats. A Espanya queden més de 750.000 treballadors en ERTO, i n’hi ha arribat a haver més de 3,4 milions. La política és vigent fins al 31 de maig; caldrà veure fins quan se sosté i què passarà després.

Albert Carreras: “Crec que aquesta crisi serà pitjor”

CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA I INSTITUCIONS ECONÒMIQUES DE LA UNIVERSITAT POMPEU FABRA

1. Com compara la Gran Recessió amb l’actual crisi?

Aquesta no ha acabat i això és la incertesa més gran. Però jo crec que aquesta serà pitjor. És una caiguda com no havíem vist mai. Hi ha molta gent sense feina, com passava el 2012 a la construcció, però ha afectat transversalment les classes mitjanes.

2. ¿Serà més curta aquesta?

No és clar quan ens recuperarem. Potser aquest 2021 no hi haurà gaire recuperació i, per contra, hi haurà una matança d’empreses.

3. ¿Amb la vacuna millora l’escenari?

Potser això són els brots verds del 2010, que en el cas dels americans, alemanys i anglesos sí que eren verds, però que aquí van acabar en no res i va arribar la crisi del deute.

4. Quin valor dona al canvi de polítiques, de l’austeritat a la despesa pública?

Aquesta política arriba llastada pel pànic a endeutar-se del govern central. Els ERTO són un bon plantejament, però és un desastre la seva tramitació, massa lenta, que no ha esmorteït l’impacte en els treballadors. I potser després dels ERTO arriben els acomiadaments.

5. Els sectors afectats també canvien molt.

El sector serveis no imaginava que això pogués passar. Era un sector amb moltes empreses i molts llocs de treball, un factor de competitivitat exterior. És crucial que torni el transport aeri i la seguretat sanitària perquè els hotels reobrin.

Neus Gelabert

“La pandèmia ens està enfonsant i la incertesa és el pitjor”

“L’anterior crisi ens va passar molt de llarg, però aquesta ens està enfonsant”. Neus Gelabert gestiona un càmping i un gimnàs a Platja d’Aro, un dels municipis catalans més turístics i que ara està pràcticament desert. Entre els dos negocis sumen una plantilla d’una cinquantena d’empleats, dels quals 18, els que treballen al gimnàs, estan en ERTO i en van entrant i sortint a causa de les restriccions. Normalment el càmping està obert durant mig any, però l’estiu passat només ho va estar tres mesos. “A part d’escurçar la temporada vam haver de fer diverses inversions per seguir la normativa anticovid”, explica. Ara creuen els dits perquè els deixin obrir de nou el gimnàs i puguin començar la temporada del càmping el 27 de març. “Els clients ens han dit que volen venir i al personal de la neteja se’ls ha aixecat l’ERTO i ja estan treballant, ara falta veure si ens deixaran obrir. La incertesa és el pitjor”, lamenta.

Isabel Torres

“En la crisi del 2008 vam estar molts anys sense cobrar”

“La crisi del 2008 ens va impactar de ple”, recorda l’arquitecta Isabel Torres, de 52 anys. La bombolla immobiliària va deixar el sector tocat de mort i l’empresa que llavors duia amb dos socis més, Be+r Arquitectes, no va ser una excepció. “Vam estar molts anys sense cobrar i, finalment, tots ens vam reinventar i vam tirar per camins diferents”, recorda. El 2013 l’empresa va passar-se a dir Rehabinova i es va especialitzar en el camp de la rehabilitació. L’any següent Torres va començar a recuperar-se. “En l’actual pandèmia tenim molta feina, molta gent ha estalviat a causa de tantes restriccions i inverteixen aquests diners en casa seva; a això s’hi ha de sumar que ens han afavorit els canvis de normativa a nivell d’eficiència energètica”, detalla. Només se li va frenar la feina durant els tres mesos de confinament estricte. “El que he après d’una crisi -afegeix-és que has de tenir estalvis per no haver de tancar”.

Anna Ribes

“Patia perquè em fessin fora però aquesta tardor m’han fet fixa”

A finals del 2013 Anna Ribes (nom fictici) es va quedar sense feina. Portava la comptabilitat d’una empresa de marroquineria. A partir d’aquí va començar el seu particular periple. Va estar més d’un any a l’atur i després d’una feina temporal va aconseguir un lloc de treball en una companyia del sector alimentari. El segon any, però, quan havia de signar el contracte indefinit, li van dir que no la renovaven. “Vaig tornar a passar uns altres mesos a l’atur”, recorda. A finals del 2018, però, va trobar feina en una companyia de components per al sector industrial a través d’una empresa de treball temporal. De nou va tornar a encadenar una sèrie de contractes temporals i fins i tot, durant el confinament més estricte, va estat mitja jornada en ERTO. “Patia perquè em fessin fora però a la tardor m’han fet fixa”, diu.

Ester Boix

“Per primer cop en 18 anys tinc por a perdre la feina”

Des que va esclatar la pandèmia Ester Boix ha estat cinc mesos en un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO). De fet, actualment encara hi és com a mínim fins al 7 de febrer. Treballa en un gimnàs des de fa més de 18 anys, un dels sectors més castigats per la crisi, on hi ha una plantilla d’una vintena de persones. El negoci està patint les conseqüències de tanta obertura i tancament i ja ha perdut un 40% dels seus socis amb la pandèmia. “Tot i que espero que quan remunti tornin, he de reconèixer que per primer cop en 18 anys tinc por a perdre la feina”, admet. “L’anterior crisi, tot i ser més llarga -assegura-, no va ser un tsunami com aquesta”. “A mi no em va afectar ni en sou ni en hores”, recorda. Ara, en canvi, quan pot treballar, la seva jornada laboral sí que s’ha reduït de vuit a sis hores.

stats