El governador del Banc d'Espanya obre el calaix de les “reformes”

MadridDos anys i un mes. És el temps que ha passat des que l’actual governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, va trepitjar per últim cop el Cercle d’Economia per participar en un acte. Aquest dimarts ho va tornar a fer per parlar de l’incert i alhora temut escenari econòmic postpandèmic i, en concret, del model productiu “del futur”, després que el coronavirus ho hagi fet saltar tot pels aires. Si es pren de referència el motiu pel qual va assistir-hi l’últim cop -reflexionar sobre l’escenari que va deixar la caiguda de Lehman Brothers- es pot dir que al Cercle d’Economia el conviden quan el panorama no fa bona pinta i, com qui té a mà el seu llibre de capçalera, busquen en les seves paraules receptes per sortir del laberint. “Les compartim, les discutim. Això és casa teva”, li traslladava un membre del Cercle d’Economia a l’acabar l’acte.

D’entre els postulats que es van defensar durant més d’una hora, el de la necessitat d’un sector industrial fort per aconseguir un teixit productiu punter destacava per sobre dels altres. “[A Espanya] La indústria no és sexi, sí que és sexi, però l’hem de potenciar de manera atractiva. No la comuniquem bé”, apuntava Isabel Martínez-Cosentino, de l’empresa homònima de productes per a la construcció i el disseny. “Es veu com una cosa grisa”, afegia. La clau de volta defensada per l’empresària és la innovació i la digitalització. “Marcaran els nous temps”, pronosticava, amb intenció de dibuixar, precisament, l’escenari postpandèmic que vindrà.

Ara bé, l’actual escenari arrossega problemes estructurals de crisis anteriors -imatges “grises”, com un mercat laboral definit per la temporalitat i els sous baixos- que han sortit, de nou, a la llum i cal resoldre, apuntava el governador del Banc d’Espanya. “Fa dos anys parlava de com havíem de sortir de la crisi i moltes coses no són diferents”, assegurava. Moltes, però no totes. Perquè el mateix governador reconeixia que la crisi actual “ha obligat a desenvolupar polítiques econòmiques inaudites”. Un exemple, l’aixecament temporal de les regles d’estabilitat econòmica. Són els vents de les polítiques expansives, les que en un món potes enlaire fins i tot aquells que defensaven uns postulats més neoliberals han hagut d’assumir. Així doncs, quin relat continua sent el mateix?

A l’espera de les retallades

“Un il·lustre membre de la junta es preguntava ahir com pagarem el deute”, li traslladava una veu del públic assistent a l’acte a Hernández de Cos. “Creixement econòmic i consolidació fiscal”, responia ell, i ho acompanyava de la paraula “reformes”. Quines? Només va reconèixer que algunes “no són populars” i es preguntava “quins són els costos de la inacció”. Si es té en compte el precedent, la resposta potser arriba en un escenari en què les mascaretes i el seguiment telemàtic ja no seran protagonistes.