MACROECONOMIA

L’elefant de la globalització que et fa més pobre

L’elit mundial i les economies emergents s’enriqueixen a costa de les classes mitjanes occidentals

L’elefant de la desigualtat o de la globalització. Així es coneix un dels gràfics més famosos en l’estudi de l’impacte de la globalització, que explica quins segments de la població mundial s’han beneficiat més del creixement econòmic.

El gràfic és obra de Branko Milanovic, execonomista del Banc Mundial i professor de la City University de Nova York, i mesura el creixement de la renda sobre la població mundial, des de la persona més pobra fins a la més rica, entre el 1988 i el 2008.

Les dades mostren que el creixement s’ha concentrat en dos grups de població: les classes treballadores i mitjanes de les economies emergents -com la Xina i l’Índia- i les elits mundials. Dins aquest grup destaca que el creixement és més acusat com més alta és la riquesa; és a dir, els multimilionaris s’han enriquit més que els milionaris.

A l’altra banda es veu com, per a les classes mitjanes i treballadores europees, nord-americanes i d’altres estats desenvolupats, com Austràlia i el Japó, els increments de renda han sigut quasi inexistents o negatius. A més, els més pobres del planeta, com ara la majoria de la població dels països de l’Àfrica subsahariana, tampoc han millorat.

Tot i que el gràfic s’acaba al 2008, just amb l’esclat de la crisi, els economistes coincideixen a dir que els últims deu anys la situació no ha variat gaire. Com a màxim els increments de renda de les economies emergents s’han moderat i, gràcies a la recuperació dels últims anys, la renda de la classe mitjana dels països desenvolupats ha pujat molt lleugerament.

La causa d’aquestes disparitats està en la globalització i la revolució tecnològica, que han obert un període de creixement que “no es veia des de feia un segle”, quan a finals del segle XIX i fins a la Primera Guerra Mundial es va produir un primer gran període en què “va ser molt fàcil fer-se molt ric”, explica Albert Carreras, catedràtic d’història i institucions econòmiques de la UPF.

En aquella època de Revolució Industrial es van crear grans empreses que van acabar donant nom a productes que es creaven aleshores -per exemple, la Coca-Cola i els xiclets-. “És el que passa ara”, afegeix, en referència a la creació de grans grups, especialment en l’àmbit tecnològic i digital, com ara Facebook i Google.

La globalització afavoreix, a més, que aquestes grans corporacions tinguin moltes facilitats per evadir impostos via paradisos fiscals. “La massa fiscalitzable s’escapa” del control dels governs, diu Carreras. A més, les multinacionals poden traslladar la producció dels països rics als emergents, cosa que explica la disminució de les rendes als primers i l’augment als segons. Dit d’una altra manera, la globalització ha impactat en els mercats de treball, i milions de treballadors occidentals han vist com les seves feines volaven cap a l’Àsia i l’Amèrica Llatina.

Ramificacions polítiques

Quan el va publicar, Milanovic va utilitzar aquest gràfic per explicar els canvis polítics experimentats a Europa i als Estats Units, perquè els perdedors de la globalització són, justament, els que voten. Les classes mitjanes de les economies emergents tenen un poder molt limitat sobre els seus governs perquè viuen en dictadures (com la Xina) o en estats democràtics amb unes oligarquies molt arrelades. En canvi, als països desenvolupats els votants han perdut poder adquisitiu, però no polític. I la reacció a aquesta reducció de la renda s’ha canalitzat a través de partits nous en tots els estats occidentals, agrupats sota l’ambigu terme de populisme.

Aquest populisme intenta trobar culpables. En el cas de les dretes l’opció és, en el millor dels casos, culpar el lliure comerç i la deslocalització de la indústria als països emergents i, en el pitjor, culpar els treballadors immigrants provinents d’aquests països. Serien fenòmens com la victòria de Trump, el Brexit o l’auge de l’extrema dreta europea.

En canvi, en les noves forces de l’esquerra -Bernie Sanders, Jeremy Corbyn, Podem, la CUP, etc.-, la culpa es dirigeix als altres guanyadors: l’elit global que, als seus ulls, paga impostos irrisoris malgrat disfrutar d’ingressos estratosfèrics, i que veu com el seu capital -propietats, accions- guanya valor cada any.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF