MERCATS I GEOPOLÍTICA

I si...?

Diverses crisis econòmiques i polítiques estan esclatant alhora

Si em feu parlar del món actual, sóc ben capaç d’espatllar qualsevol sopar. No ho faig expressament, però em resulta difícil mirar al meu voltant i no pensar que potser les recents turbulències dels mercats internacionals no són el resultat d’uns simples tremolors, sinó que provenen d’uns canvis sísmics que fan trontollar els pilars fonamentals del sistema mundial, amb conseqüències força imprevisibles.

¿I si resulta que s’estan acabant moltes èpoques alhora?

¿I si l’època de gran creixement de la Xina, que ha durat més de 30 anys, arriba a la seva fi i, per tant, en el futur la capacitat del gegant asiàtic per impulsar el creixement mundial amb les seves importacions, exportacions i compres de primeres matèries serà molt menys dinàmica i fiable?

“Ara que afluixa aquesta bombolla del deute, el creixement de la Xina es desploma”, escrivia la setmana passada a CNBC.com Michael Pento, president de Pento Portafolio Strategies. I afegia: “La depreciació del iuan, la baixada en cascada dels preus de les accions a Xangai (fins a un 40% des del juny del 2014) i la caiguda en picat del volum de mercaderies transportades per ferrocarril (un 10,5% menys any rere any)... Tot això il·lustra clarament que la Xina no està creixent al ritme proclamat del 7%, sinó que, ben al contrari, no està creixent en absolut. El problema és que aquest país ha representat el 34% del creixement mundial, i el seu efecte multiplicador en els mercats emergents fa pujar aquesta xifra a més del 50%”.

¿I si l’època del barril de petroli a 100 dòlars s’ha acabat i tots els països amb economies basades, d’una manera directa o indirecta, en aquests preus han d’aprendre a créixer com en altres temps: produint béns i serveis que els altres vulguin comprar? Gràcies als continus avenços tecnològics dels Estats Units en fracking i a l’ús del big data per identificar jaciments, el poder de l’OPEP per fixar preus s’ha esvaït. Els països que han elaborat els pressupostos partint d’un preu de 80 a 100 dòlars per barril es trobaran amb un enorme dèficit de finançament, precisament en un moment en què -en llocs com l’Iran, l’Aràbia Saudita, Nigèria, Indonèsia i Veneçuela- es dispara el nombre d’habitants.

¿I si s’han acabat aquells països que eren mitjanies? Durant la Guerra Freda hi havia molts països d’aquest tipus, acabats d’independitzar, amb fronteres artificials traçades per les potències colonials. Hi havia dues superpotències disposades a donar-los ajut exterior, educar els seus fills als Estats Units o a Moscou, equipar les seves forces armades i els serveis de seguretat, i comprar-los productes manufacturats de poca qualitat o primeres matèries.

Però, ¿i si el desenvolupament de la robòtica, el software i l’automatització vol dir que aquests països ja no poden confiar en la seva indústria manufacturera per crear molts llocs de treball? ¿I si vol dir que els productes que fan i venen no estan en condicions de competir amb els xinesos; que el canvi climàtic està afectant els seus ecosistemes i que ni Rússia ni els Estats Units volen tenir res a veure amb ells perquè l’única cosa que en treuen són despeses?

Com el pas d’un tornado

Molts d’aquests estats fràgils i artificials no es corresponen amb realitats ètniques, culturals, lingüístiques ni demogràfiques. Són com caravanes estàtiques en un càmping -construïdes sobre lloses de formigó sense autèntics fonaments-, i el que veiem avui -l’acceleració de la tecnologia, els estralls del canvi climàtic i la globalització- s’assembla a un tornado escombrant un càmping de caravanes. Alguns d’aquests estats s’estan enfonsant, i gran part de la seva gent intenta ara travessar el Mediterrani per fugir d’un món caòtic i entrar en un món presidit per l’ordre, sobretot a la Unió Europea.

Però, ¿i si s’ha acabat l’època de la UE? Tal com informava Reuters aquesta setmana, Alemanya ha dit als altres països de la UE que, si no impedeixen que entrin a Europa més refugiats a través del Mediterrani i “no relleven Berlín de la tasca en solitari de donar-los allotjament, Alemanya els podria tancar les portes”. Fins i tot hi ha alemanys que volen que es construeixi una tanca a la frontera. Un veterà conservador ha dit: “Si es construeix una tanca, serà la fi de l’Europa que coneixem”.

¿I si s’ha acabat l’època d’aïllament de l’Iran, en un moment en què el sistema àrab s’està enfonsant i la solució de dos estats per a israelians i palestins ja és història? ¿Com interactuaran totes aquestes molècules?

¿I si tot això passa quan, pel que sembla, el sistema bipartidista dels Estats Units s’alimenta cada vegada més de l’extrema esquerra i l’extrema dreta? La proposta de Bernie Sanders és que, per resoldre els problemes econòmics més greus, n’hi ha prou apujant els impostos a les classes altes. Donald Trump i Ted Cruz insisteixen que són l’home fort que ho pot arreglar tot per art de màgia. ¿I si a les eleccions del 2016 hem d’acabar triant entre un socialista i un polític gairebé feixista, ideologies que van morir el 1989 i el 1945, respectivament?

Capacitat limitada per estimular

¿I si tot això passa en un moment en què el govern té una capacitat molt limitada per estimular l’economia amb una política monetària o fiscal? Si no volem uns tipus d’interès negatius, el millor que pot fer ara la Reserva Federal és deixar sense efecte el petit augment de tipus del desembre. Mentrestant, després de tota la despesa pública que va caler per estimular la demanda després de la crisi del 2008, no hi ha ara prou consens al país per a una altra ronda de mesures d’aquesta envergadura.

Tots aquests I si...? constitueixen l’autèntic panorama polític que es trobarà el pròxim president dels Estats Units. Però vet aquí el pitjor I si...? : ¿I si convoquem unes eleccions presidencials però ningú es planteja aquestes preguntes, per no parlar del que passaria si totes aquestes plaques tectòniques es moguessin alhora? ¿Com crearíem creixement, llocs de treball, seguretat i resiliència?

Encara hi ha una oportunitat perquè algú faci un pas endavant, algú que pregunti i contesti tots aquests I si...?, però el temps passa de pressa i s’està acabant, com el sopar que fa poc vaig espatllar.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF