Economia 27/09/2019

Una crisi cuinada a foc lent

Crida l’atenció que els proveïdors tradicionals de Thomas Cook no hagin tingut la informació adequada per anticipar la crisi

Celestí Alomar
4 min
Una crisi cuinada a foc lent

La fallida del gegant turístic Thomas Cook és el resultat d’una crisi que s’ha anat cuinant a foc lent. Poden existir circumstàncies concretes (Brexit i altres) que hagin circumscrit el fet a un dia i un moment determinats. Però la seva mort no ha estat sobtada. Tampoc una mort anunciada, malgrat que el certificat de defunció posi que s’ha produït a causa d’un procés continuat d’inadaptació a les noves condicions del mercat. Darrere seu deixa dolor i profundes reflexions per fer.

Crida poderosament l’atenció que els seus proveïdors tradicionals, amb llargs anys d’intensa relació comercial, em refereixo essencialment a les empreses d’allotjament, no hagin tingut la informació adequada per anticipar la crisi. I, si l’han tingut, llavors s’han trobat amb una escassa o nul·la capacitat de reacció. Són l’exemple clar d’una situació de dependència quan grans decisions que afecten la seva activitat es prenen en centres de poder aliens i llunyans, a esquena seva i sense informació.

Aquest fet hauria de situar el primer marc de reflexió exclusivament en l’àmbit de la política, política d’empresa i política turística general. És a dir, abans de res, caldria decidir entre no voler continuar sent dependent o quedar-se un com està. Un decisió necessària. Després venen l’estratègia, els sistemes de gestió i la tecnologia. I llavors és quan entra en joc la web, la xarxa que permet connectar directament, sense intermediaris, l’usuari-consumidor i el prestador de serveis personalitzat. La gran transformació a la qual massa encara no han estat capaços d’adaptar-se.

La xarxa, si hi ha voluntat política, es transforma en un instrument d’emancipació. Això, indirectament, ens condueix a un altre punt de controvèrsia que ha destapat la crisi: la utilització de recursos públics per fer-hi front. Al meu entendre, només un potencial canvi radical en la situació de dependència podria justificar un esforç col·lectiu que afectés els pressuposts públics. Un salt tecnològic que permeti al màxim d’empreses adaptar-se a les noves condicions dels mercats sí que podria ser considerada una qüestió de país. No en veig cap altra en aquest moment.

L’actuació dels grans executius en tota crisi sempre apareix com a element central. L’imperi dels executius, qüestió també interesant, és la forma de govern del capitalisme dels fons d’inversions amb la rendibilitat a curt termini com a únic dogma de fe. Són al cim de les decisions i saben de la seva importància. Han imposat una interpretació cínica i perversa d’un win-win system, en la qual el “tots guanyem” se substitueix per “nosaltres sempre guanyem”. Bons, comissions, clàusules de garantia ... no hi ha escenari en què calculin perdre. Fórmula que, per cert, també s’ha estès a l’acció política com diàriament demostra el tàndem Sánchez-Redondo.

Activitat sensible

El resultat és opacitat en les decisions i gairebé nul·la transparència econòmica d’aquest tipus de corporacions. En el cas dels operadors turístics, la seva activitat afecta no només els proveïdors, sinó, fonamentalment, milions d’usuaris. Hauria de ser considerada una activitat sensible. Una crisi com aquesta hauria de fer reflexionar els poders públics sobre la responsabilitat dels executius i la transparència de les empreses. Debatre sobre la necessitat d’auditories de solvència i altres mecanismes de control.

En el cas de Thomas Cook, els seus proveïdors de serveis eren conscients de l’important deute que arrossegava l’empresa des de feia anys. Sabien que era una bomba incendiària en potència, però no quan podia esclatar. Qui operava amb ells admetia un cert risc. En el món dels negocis el risc és un factor que existeix de manera permanent. No obstant això, els ha mancat un element essencial, que és conèixer el nivell real del risc. Però els bancs, des del moment que decideixen no avalar les operacions de l’operador, sí que el coneixien. Per què només el coneixien ells i no els poders públics? Aquest és el debat. Resulta un dèficit social que aquests no tinguin la informació necessària per discernir el nivell de risc assumible i la capacitat per imposar condicions i establir garanties a les corporacions que operen dins una franja vermella.

No obstant això, un cop solucionades les emergències i més enllà del dolor a la butxaca de certs proveïdors, els grans perjudicats són les 22.000 persones que treballaven a Thomas Cook. Els que quedaran al carrer sense el seu lloc de treball. El problema de què parla tothom i s’utilitza com a argument per pressionar les administracions. Doncs, mirant el que podria succeir en el futur, semblaria raonable, per part de la UE i els estats membres, estudiar la implantació de sistemes similars a l’alemany, en què en els òrgans de direcció de les grans companyies conviuen amb un consell d’administració i un consell de vigilància en el qual els treballadors estan representats. Evitaria opacitat empresarial i serviria com a contrapès al sentit egocèntric dels grans executius.

És evident que la fallida de Thomas Cook treu a la llum un ventall de qüestions prou interessants. En totes les crisis sempre es cova una nova oportunitat.

Celestí Alomar fou conseller de Turisme del Govern balear i director general d’Estratègia Turística de l’executiu espanyol

stats