12/07/2020

Com enganyar l’inversor?

3 min
Com enganyar l’inversor?

Catedràtic d’Economia a la UPFEl 18 de juny, Ernst and Young, l’auditor de Wirecard (la companyia de serveis financers i de pagaments) durant l’última dècada, va declarar que no trobava 1.900 milions d’euros que en teoria havien de ser en un dipòsit garantit a les Filipines. Com a bon amant del cinema de Woody Allen, recordo una frase seva sublim: “Crec que el crim val la pena: els horaris són bons i viatges molt”. Malgrat això, inversors i clients han vist evaporar-se els seus diners i que cap dels mecanismes de seguretat ha sigut efectiu. Com pot passar una cosa així? L’escàndol s’assembla a tots els anteriors.

Les sèries de televisió ens ensenyen que per triomfar en el món del crim és necessari tenir un policia en nòmina o semblar un ciutadà exemplar. Wirecard va escollir la segona opció. Es tracta d’una empresa financera que va desplaçar Commerzbank del DAX (l’índex borsari més important d’Alemanya) i d’una fintech exemplar. El comentari del ministre d’economia alemany, Peter Altmaier (“Hauríem esperat aquesta situació en qualsevol lloc del món, però no a Alemanya”), demostra fins a quin punt Wirecard era el vaixell insígnia del món digital alemany.

Tot i així, no n’hi ha prou amb una reputació irreprotxable. En aquest cas, la cooperació amb la policia (que seria el BaFin, l’autoritat reguladora financera d’Alemanya) era més complexa perquè hi havia tres responsables que havien de garantir el bon funcionament de Wirecard. Qualsevol empresa té mecanismes interns de control que es complementen amb els externs. Els primers consisteixen en tenir un bon consell d’administració i un bon departament de control intern. Els segons requereixen una auditoria independent i un mercat eficient, amb vendes a curt, hedge funds i opes hostils (que aporten informació, com la senyora Fletcher de l’antiga sèrie S’ha escrit un crim ), i l’entitat reguladora que protegeix la integritat del mercat.

Primer: el consell d’administració és responsable del control intern, però no té l’obligació de verificar la informació que li envia el conseller delegat. Aquesta verificació es va delegar a la companyia auditora.

Segon: Ernst and Young afirmava el 2019 que els estats financers de Wirecard “donen una visió veritable i justa dels actius, passius i posició financera del grup a 31 de desembre del 2018”. Però els bancs BPI i BDO de les Filipines, on suposadament Wirecard tenia els diners, van assenyalar més tard que els documents eren falsos. ¿Incompetència o respecte per un gran client? En qualsevol cas, els auditors de Wirecard van quedar bocabadats quan un Houdini triler, que havia ensenyat una boleta de 1.900 milions a les Filipines, la va fer desaparèixer.

‘Fake news’ no verificades

Tercer: què passa al mercat? ¿Com fomenta la producció d’informació sobre les empreses, el BaFin? La resposta és que el BaFin va decidir lligar i emmordassar la senyora Fletcher. En concret, el febrer del 2019 el Financial Times va assenyalar irregularitats comptables i blanqueig de diners a Wirecard. El prestigiós diari va descobrir que dos socis filipins en els processos de pagament compartien oficina amb una companyia d’autobusos i que un tercer era un pescador retirat. “ Fake news ”, hauria dit el president Trump, i la resposta de Wirecard no va ser diferent. Però hi ha fake news que es poden verificar i l’entitat reguladora no les va comprovar, incomplint les seves obligacions. Va passar el contrari: el BaFin va prohibir l’any passat la venda al descobert de les seves accions i va presentar una denúncia contra els periodistes del Financial Times.

La història recorda la d’ El vestit nou de l’emperador, amb l’escarni contra el nen que descobreix la veritat. Una història en què hem perdut diners, confiança en les institucions i s’ha penalitzat els que disposaven de la informació verídica. La història és un conte explicat per un estafador, ple de soroll i de fúria, que no té cap sentit per a l’inversor.

stats