La batalla de l’estalvi

Després d’arribar a mínims històrics el primer trimestre del 2018, la capacitat d’estalvi de les famílies s’ha disparat i ha igualat els nivells del 2013 per la por d’una nova crisi econòmica. Tot i així, la meitat de les famílies continuen sense poder estalviar

La capacitat d’estalvi de les famílies s’ha disparat entre els mesos d’abril i juny d’aquest any (les últimes dades fetes públiques) i s’ha situat al nivell del 2013. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’estalvi de les famílies el segon trimestre d’aquest 2019 representa un 8,7% del total del PIB espanyol, 2,6 punts més que el mateix període de l’any anterior i 3,5 més que el primer trimestre del 2018, quan es va arribar a mínims històrics (el 5,2% del PIB espanyol). Com s’explica aquest increment? “Cada cop que hi ha alertes que pot venir una crisi, la gent posa el fre en el consum i comença a estalviar”, explica l’economista Jordi Goula. El mateix va passar, afegeix, abans que esclatessin les recessions dels anys 2008 i 2012.

La situació que s’està produint, segons l’economista, és contradictòria. D’una banda, el Banc Central Europeu està mantenint els tipus d’interès a zero perquè les famílies consumeixin i l’economia s’acceleri; de l’altra, els tambors de crisi que sonen en els últims temps fan que la gent opti per no gastar. Goula, però, nega que s’estigui acostant una recessió econòmica: “El que hi ha és una desacceleració, però en cap cas una crisi. Una desacceleració que es podria frenar si s’acaba la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units”.

Ara bé, tot i l’increment d’aquest segon trimestre, ni la meitat de les famílies (46,3%) poden estalviar, segons dades de l’últim Observatori Cetelem fet públic el juny passat. L’única lectura positiva d’aquesta xifra és que ha augmentat en tres punts percentuals respecte al mateix període del 2018. “La meitat de les famílies no poden estalviar perquè van ofegades, i les que ho fan és per la por del que vindrà demà”, insisteix Goula. La paradoxa -afegeix l’economista-és que actualment no hi ha cap mena d’incentiu per afavorir l’estalvi. “La rendibilitat que ofereixen els dipòsits és mínima. De fet, diversos bancs estan amenaçant amb fer pagar als clients per guardar-los els diners”, recorda aquest expert.

“M’agrada viure sola, però si m’apugen el lloguer compartiré pis”

Arantxa Fernández, soltera

L’Arantxa Fernández viu sola des de fa dos anys, en un pis de lloguer de 38 metres quadrats a Sant Sadurní d’Anoia, pel qual paga 425 euros al mes. Té 30 anys i és periodista freelance. Treballa sobretot en temes de comunicació per a diversos cellers de la comarca. Té uns ingressos mensuals nets (després de pagar la quota d’autònoms) de 1.300 euros.

Aquest gener se li acaba el contracte de lloguer, i si el propietari li apuja el preu es plantejaria anar a viure en un pis compartit. “M’agrada viure sola, però si no em queda més remei hauré d’optar per aquesta opció. No vull viure escanyada”, explica. No té cotxe, tot i que el necessitaria, per no haver d’afrontar més despeses. “El demano als meus pares cada cop que he d’anar a algun lloc”.

D’aquesta manera, aquesta jove treballadora aconsegueix estalviar entre 200 i 300 euros al mes. “He de tenir un racó. Si em ve algun imprevist l’he d’afrontar sola, no tinc el coixí d’una parella”, diu. “Evidentment, si ho necessités tindria el suport de la família, però no és el que vull”, afegeix. A part de poder cobrir imprevistos, amb el que té estalviat s’està plantejant a mitjà termini pagar l’entrada d’un pis. “No soc gens partidària de les hipoteques, però veient com s’estan disparant els preus del lloguer potser acabo fent el pas, perquè pagaria pràcticament la mateixa quota al mes”.

A part de l’habitatge, les altres despeses importants que té són l’oci i l’alimentació, perquè li agrada cuidar-se i compra menjar en cooperatives. Una part del seu sou la destina a fer dues o tres escapades de cap de setmana a l’any i un viatge més llarg durant les vacances. “Òbviament no dormo en hotels de quatre o cinc estrelles. Vaig amb la motxilla a l’esquena i m’allotjo en albergs o pensions”, explica.

Abans de viure sola, Fernández havia compartit pis amb una parella. “Sense cap mena de dubte, el més difícil d’aquesta nova situació és afrontar el lloguer i les despeses del pis”, diu. És conscient, però, que el fet de viure fora de l’àrea metropolitana de Barcelona la beneficia: “Amb els meus ingressos seria impossible pagar el que val un pis de lloguer a Barcelona”.

“Preferim estar en un pis més econòmic i gastar més en oci”

Laia G., casada i amb dos fills

La Laia és dissenyadora gràfica i està casada amb un periodista. Tenen 40 anys i dos fills. Des de ben joves tots dos van començar a estalviar, i això els va permetre que cadascú es comprés, abans de conèixer-se, un pis. Els tenen llogats, i amb aquests diners paguen les corresponents hipoteques. El matrimoni té uns ingressos de 6.000 euros al mes (ella guanya uns 2.800 euros i ell 3.200), dels quals 970 els destinen a pagar el pis de lloguer on viuen, situat a Sagrada Família. Fa poc han llogat un segon habitatge per passar els caps de setmana, per al qual destinen 550 euros mensuals.

Els ingressos que tenen els permeten estalviar 800 euros al mes. “Cadascú té el seu compte corrent, un altre de conjunt en què ingressem aquests 800 euros per si en algun moment sorgeix algun imprevist i un quart en què posem els 3.700 euros per fer front a les despeses mensuals”, explica.

La Laia, a més, té un pla de jubilació que el banc li va obligar a obrir perquè li donessin la hipoteca. Cada mes hi ingressa 100 euros. “Els primers anys hi posava 40 euros, i he anat incrementant la xifra fins a arribar als 100”. Treballa des dels 18 anys i el seu pis el va comprar quan en tenia només 25. La família se’l volia vendre perquè necessitava els diners i li van oferir adquirir-lo a meitat de preu. “La meva parella sempre ha estat molt formigueta i, en el seu cas, se’l va comprar amb 30 anys”.

A part dels lloguers, les altres grans despeses que té el matrimoni són les relacionades amb els seus fills i l’oci. “Els nens van a una escola pública perquè creiem que el sistema educatiu és millor que el d’una privada o concertada”, explica. Es queden a dinar i fan dues extraescolars a la setmana, i a això se li han de sumar -afegeix- la roba i el menjar.

El matrimoni reconeix que el fet de tenir dos pisos en propietat els dona molta tranquil·litat, ja que si en algun moment les coses no anessin bé podrien instal·lar-s’hi. “Intentem viure per sota de les nostres possibilitats”. A més, tenen clar que prefereixen estar en un pis més econòmic però destinar més diners a l’oci. “Sempre que podem fem alguna escapada de cap de setmana, però al ser quatre la despesa de seguida es dispara”, assegura la Laia.

“Em plantejo anar a viure en un veler per retallar despeses”

Clàudia Guillem, separada i mare de dos fills

Fa més de dos anys que la Clàudia Guillem va separar-se de la seva parella. Tenen dos fills. Per fer menys traumàtica per als nens la nova situació van decidir que ella es quedava a la casa familiar que tenien llogada al barri de Gràcia i que els costava 1.300 euros al mes. Treballa per compte propi de consultora de recursos humans. El fet de ser autònoma fa que els seus ingressos mensuals variïn molt, tot i que al llarg de l’any oscil·len entre els 30.000 i 40.000 euros bruts. “Tinc una economia que autodenomino xiclet ; m’adapto a la situació i si cobro menys soc més austera”, explica.

Quedar-se al pis familiar li suposava un esforç econòmic massa gran, i en poc temps va buscar un pla B. La seva mare vivia en un habitatge de lloguer, també a Gràcia, per al qual paga 950 euros, i ella s’hi va traslladar. Alhora la mare va marxar a viure en una casa familiar, de la qual encara estan pagant la hipoteca, a Cadaqués. Aquest tetris suposa un esforç per a les dues, perquè la mare encara treballa dos cops per setmana a Barcelona i, per tant, aquests dies comparteixen pis.

El contracte de lloguer que tenen és de deu anys, i encara els en queden cinc perquè acabi, fet que dona a la Clàudia certa tranquil·litat. “Ara bé, sempre tens por que el propietari vingui i et digui que vol venir a viure aquí o que se’l vol vendre”, admet.

Una altra de les solucions “creatives” que fa temps que a la Clàudia li ronden pel cap és anar a viure en un veler. “Pots comprar-ne un de segona mà per 40.000 o 50.000 euros i l’amarrador de lloguer et costa entre 200 i 300 euros al mes, cosa que rebaixaria molt les meves despeses mensuals”. S’ho ha plantejat -explica- perquè encaixa amb la seva forma de vida i perquè per als nens seria “una aventura”. “És trist, però, que t’obliguin a buscar solucions creatives perquè no et pots permetre viure al pis i al barri on vols perquè els preus dels lloguers estan disparats”, lamenta.

L’alimentació i tot el que envolta els fills són les altres grans despeses. Gasta al mes uns 600 euros en menjar. “De moment aquests cinc anys anirem fent, perquè proposar-me comprar un pis és impossible. La meva capacitat d’estalvi actual és nul·la”, diu.

“Molts amics també fan malabars per arribar a final de mes”

Enric Sánchez, jubilat

L’Enric Sánchez Ballesteros va jubilar-se fa quatre anys. En tenia 63 i va ser víctima en la seva última etapa laboral de la crisi econòmica. Durant més de vint anys va tenir una petita empresa de disseny gràfic, fins que la crisi del 2008 va arrasar-la. “Llavors vaig encadenar diverses feines per a petites empreses en què cobrava poc més de mil euros”, explica. Als 59 anys, però, es va quedar sense feina. Durant quatre anys va cobrar una ajuda de 458 euros, i els 63 anys (després de més de quaranta anys cotitzats) el van “obligar” a jubilar-se.

Cobra una pensió de 690 euros que destina íntegrament a pagar el lloguer del pis que té al barri de les Corts, on fa gairebé 40 anys que viu amb la seva dona. “Cada any ens apugen l’IPC”, diu. Ella, de 64 anys, treballa com a administrativa en una immobiliària i cobra 900 euros al mes. Amb aquests diners paguen el menjar, les despeses de la casa, el manteniment del cotxe i “alguna sortida al cinema”.

Durant la seva vida laboral, Sánchez va veure com els diferents governs espanyols anaven augmentant els anys que s’havien de cotitzar per cobrar una jubilació. “Em sento estafat per l’Estat, perquè em va anar canviant les regles del joc mentre jo estava jugant la partida”, lamenta Sánchez. Mentre va tenir la seva pròpia empresa va pagar la quantitat màxima de la quota d’autònoms per assegurar-se una bona jubilació. “La meva pensió, però, l’han marcat els últims 15 anys, que són precisament els que he cobrat menys diners per culpa de la crisi”.

Fa 20 anys, aquest barceloní s’imaginava la seva etapa de jubilat en una caseta en un poble amb el seu hort. “La realitat és que pràcticament no estalviem. Si arribem als 15 euros mensuals estem de sort”, explica.

A la seva dona li queda poc més d’un any per jubilar-se, i això pot provocar que es redueixin els ingressos que entren a casa, perquè la seva jubilació serà inferior als 900 euros que cobra actualment. “No ens quedarà més remei que baixar encara una mica més el nivell de vida”. La seva -explica Sánchez- no és una situació excepcional: “Malauradament, molts amics meus, excepte els que van treballar en grans fàbriques, també fan malabars per arribar a final de mes”.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF