A la caça del turista estel·lar

Arrib a la Platja de Palma a les 11 h del matí de divendres. El panorama no podria ser més fantasmagòric. Si un juny normal en aquest mateix indret tot és bullici i multituds, aquest juny postpandèmic que estam vivint sembla l’escenografia d’una pel·lícula apocalíptica de baix pressupost. I això que la cosa ha variat respecte de la setmana passada, perquè ara hi ha dos hotels oberts (el Riu Concordia i el hawksià Riu Bravo), que funcionen a mitja capacitat i allotgen els primers centenars de turistes alemanys que han vingut al bell laboratori (vull dir a la bella illa) de Mallorca.

Com que m’he descuidat la llibreta per escriure la crònica -un descuit postpandèmic-, entr en un petit supermercat per mirar de comprar-ne una. Li deman al jove (xinès) que el regenta com veu el panorama. En un castellà esforçat i telegràfic, em respon: “Hi ha poca gent i sobretot compra beguda”. Alcohol? “No, no. Sobretot aigua i refrescos, tot i que n’hi ha que també compren cervesa. També coses de platja. La majoria són parelles, i de nins n’hi ha molt pocs”.

A la sortida del Concordia, abord un matrimoni de mitjana edat, grassonets, lents, amb mascareta. Els dic que som periodista i que els vull fer unes preguntes. “No, perdona -em diuen. Res de preguntes. Des que som aquí, els periodistes ens ronden tot el dia”. Per un moment, em sent un paparazzo perseguint celebrities fartes de fama. Em record a mi mateix que no, que només són ciutadans anònims: valents o temeraris pioners del turisme de masses postpandèmia.

També a la sortida del Concordia veig una noia jove i una dona més gran. Mare i filla. Són de Hannover i fa només una setmana que decidiren venir a passar uns dies de vacances aquí. No teniu por? Parla la filla: “Vàrem pensar que aquí estaríem igual de segures que a Alemanya. A més, el sistema sanitari espanyol ens cobreix i ens dona confiança. I teníem ganes de venir: llogarem un cotxe durant tres dies i cercarem racons amagats i platges petites”. La filla és la tercera vegada que ve a Mallorca; la mare, la desena, més o menys.

Vaig amunt i avall pels carrers adjacents a l’hotel i pel passeig de davant la mar. Són les 12 h del migdia i potser més tard tot s’animarà una mica, però ara per ara tot té un aire d’abandó kitsch, de festa anul·lada, de vacances luctuoses. Entr en un local de lloguer de cotxes (Autos San Siro). M’atén un home la mar d’amable. Em diu que lloga pocs cotxes, aquests dies, i que els turistes es comporten amb una absoluta normalitat, “com si no hagués passat res”. “Respecten les normes de seguretat, estan tranquils i van a la seva. En realitat -diu-, ara hi ha el tipus de gent que normalment sol venir al setembre i l’octubre, o bé al març i l’abril”.

Em fix en la part exterior d’una gran cerveseria. Tot té un aire desolat, buit, decrèpit. L’únic element festiu és el rètol amb el nom del lloc que penja a l’entrada. S’hi veu el dibuix d’un rei ros (amb corona, barba i capa) que riu i és a punt de fer un glop a una gerra d’escumosa i suculenta cervesa, plena fins dalt. No te la beuràs, avui, coronavíric monarca. Pens que la tristesa sense cervesa és particularment àrida.

Pel carrer, passegen parelles de mitjana edat, també algunes que aviat ja no podran ser qualificades de joves. Pocs duen mascareta. M’acost a un vigilant de platja. Em diu que té ordres de no respondre a cap periodista. Si vull aclarir algun assumpte, s’ofereix per redirigir-me cap a la seva coordinadora.

En 300 metres de platja, únicament comptabilitz dues joves en la vintena curta prenent el sol que no fa, un matrimoni amb un nin petit i una banyista contemplativa que es remulla els peus i les cames, però no neda. Abord una altra parella de mitjana edat i, sorpresa!, també em defugen: tampoc no van de periodistes. Interpel una altra parella. Són joves. Ell és un pèl roig atlètic i estilitzat i ella és una rossa jovial i opulenta. “Hola. Sou alemanys, no és cert?”, els deman en anglès. “Sí, de Munic”. Ah, molt bé! Jo som periodista i voldria saber per què heu vingut a Mallorca de vacances...” “No, no. Som alemanys, però vivim aquí -em diu ell-, així que supòs que no som del teu interès”. Faig cara de decepció, cosa que els confirma que, en efecte, no són del meu interès. Rompen a riure, s’acomiaden i se’n van, contents i alliberats.

Un jove seu en un dels bancs del passeig. La maniobra d’aproximació tampoc funciona. Em diu que és d’un poble o d’una petita ciutat a tocar de Colònia i que ha vingut a nedar i estar tranquil -començo a sentir-me un paparazzo dins una obra de Beckett-, i que res de periodistes, que ja se n’ha trobat més d’un i no té res per contar. Això darrer m’ho diu en un to educat, però fatigat i recelós, com si fos un actor que acabàs de guanyar un Oscar i ja anàs per l’entrevista número 7.500.

Espais desèrtics

El passeig de davant la mar és quasi desèrtic. Gairebé tots els locals -restaurants, bars, quioscos, botigues- estan tancats, almenys a les 12 h del migdia. Pas per davant d’un local obert. A la terrassa hi ha dues parelles de mitjana edat que beuen unes gegantines gerres de cervesa. Seuen en taules diferents, però tots parlen entre ells. Estic temptat d’acostar-m’hi, però per un moment m’els mir i, en comptes de quatre turistes alemanys anònims, veig Warren Beatty i Annette Benning i Javier Bardem i Penélope Cruz. Tenc por que, si m’hi acost, em sortiran quatre guardaespatlles de ves a saber on i em placaran i em tiraran a terra.

Que a Mallorca els turistes tenen més drets que els mallorquins, això és una cosa que ja sabíem. El que feia temps que no es veia era que se’ls dispensàs una atenció tan pròpia de les estrelles de Hollywood. Servicials com som, aviat construirem un bulevard a la serra de Tramuntana i els començarem a dedicar estrelles de la fama.