DESIGUALTAT

La renda bàsica i més taxes globals, possibles solucions a la desigualtat

La globalització ha comportat més comerç, però també ha concentrat la riquesa mentre feia desplomar els sous

Després de més de tres dècades parlant de creixement, el paradigma entre economistes està canviant: la desigualtat és avui la nova gran preocupació de polítics i experts, que veuen com en les últimes dècades la riquesa s’ha anat concentrant en mans d’una part cada vegada més reduïda de la població. Un fenomen, a més, que afecta tot el planeta.

A El capital al segle XXI, el llibre que va publicar el 2013, l’economista Thomas Piketty argumentava que una de les arrels de la creixent desigualtat a escala global era la diferència entre les rendes del treball (salaris) i les rendes del capital (el que es guanya tenint propietats). Segons Piketty, el fet que les rendes del capital creixin a un ritme més elevat que els sous fa que aquelles persones que acumulen més riquesa vegin que els augmenta més de pressa que les que viuen principalment de cobrar un sou cada mes. Dit de manera més planera, el fet que una persona ja sigui rica és el que la fa encara més rica.

Els ingressos dels més rics no provenen del treball, sinó de les rendes dels seus actius

Això es pot veure al gràfic adjunt sobre composició de la renda: l’espanyol mitjà obté més de tres quartes parts de la renda a partir del treball -és a dir, sous o pensions-, mentre que en el cas del 0,01% més ric -els multimilionaris- les rendes derivades directament de la seva feina només li representen una quarta part. Això vol dir que quasi tres quartes parts del que guanyen els arriba d’interessos, dividends empresarials, lloguers d’immobles o altres ingressos derivats del fet de tenir propietats a nom seu.

Esther Oliveras, professora d’economia a la UPF, considera que la tesi de Piketty és correcta però matisa que “no a tot arreu ni en totes les societats” es produeix de la mateixa manera. En el cas d’Espanya, com hem vist, també es produeix, però hi ha més factors a tenir en compte.

En el cas espanyol “les desigualtats van augmentar molt durant la crisi”, explica Oliveras, tot i que es van estancar en els primers anys de la recuperació. Segons el Banc d’Espanya, entre el 2005 i el 2014 el 10% més ric de la població espanyola va passar de controlar el 41,5% de la riquesa de l’Estat al 52,8%, un increment de més de deu punts que representa que una desena part de la població ja és més rica que tota la resta junta.

Oliveras apunta a la dualitat del mercat laboral per explicar els increments de desigualtat dels últims anys. “No s’han recuperat les feines estables”, de manera que hi ha tot un seguit de perfils professionals que tenen contractes fixos mentre que altres segments de la població encadenen contractes precaris.

El poder del mercat d'algunes multinacionals fa acumular la riquesa en poques mans

Tot aquest procés va afectar Espanya en el moment de màxima globalització de la història. Oliveras destaca que “és beneficiós que hi hagi comerç” internacional, perquè és una gran font per generar riquesa, però, afegeix, “una part de la població n’ha quedat al marge”. La globalització no només ha comportat més mobilitat de béns i serveis, sinó també d’empreses, de manera que els treballadors europeus ara competeixen directament amb els asiàtics o els africans, perquè les empreses poden tancar plantes a Europa i endur-se’n la producció a fàbriques en països emergents. Però els propietaris de les empreses no canvien.

Renda bàsica i taxes globals

De fet, en les últimes quatre dècades el món ha vist “molts avenços en globalització comercial, però no fiscal o laboral”, comenta Oliveras. En aquest context, quines solucions hi pot haver? A escala global, dues.

L’economista britànic Guy Standing -inventor del concepte precariat - diu que en les últimes dècades s’han barrejat políticament els conceptes de treball i feina, que al seu parer són diferents. “Si una persona es passa vuit hores al dia cuidant un familiar, diem que no treballa, però si cuida una tercera persona tres hores al dia a canvi d’un sou, diem que té feina”, escrivia Standing el 2018. Segons l’economista, una renda bàsica universal serviria per afavorir que els ciutadans busquessin feines per complementar-la, alhora que veurien remunerat el seu treball, sigui del tipus que sigui.

A escala mundial, Oliveras explica que una altra de les raons de la desigualtat és la concentració empresarial en grans multinacionals -sobretot tecnològiques- que acumulen “molt de poder” i que contribueixen decisivament a concentrar la riquesa en poques mans.

Alguns experts consideren que, per reduir la desigualtat a escala global, seria convenient partir aquests grans conglomerats tecnològics en empreses més petites que no tinguessin una quota de mercat tan gran i, per tant, no actuessin com a monopolis. En aquest sentit, Oliveras recorda que les autoritats europees treballen en una possible taxa GAFA (Google, Amazon, Facebook i Apple) per gravar les activitats d’aquestes companyies, que actualment paguen pocs impostos perquè s’aprofiten de les diferents polítiques fiscals entre països. “No hi ha hagut una harmonització fiscal” ni a escala europea ni internacional, recorda.

Per a la professora d’economia, aquesta opció té més avantatges. “Seria millor avançar cap a una governança mundial, perquè hi ha problemes globals”, explica. Els monopolis tecnològics en són un, però n’hi ha d’altres, com el canvi climàtic.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF