24/12/2017

La Unió Europea: “We the people”?

3 min
Una manifestant durant una protesta a Brussel·les.

Docent de la Universitat de St. GallenLa Unió Europea és absent on se la necessita, i és massa present on no fa falta. D’altra banda, els estats europeus són massa petits per als grans problemes, i són massa grans per als petits problemes. Sobre aquesta tesi i en un context de grans reptes globals, les estructures polítiques de la UE tant són indispensables com posen en risc el benestar dels seus ciutadans.

Europa, no hi ha dubte, disposa de reserves impressionants de capital humà, financer i tecnològic i d’un mercat intern important. Les institucions europees han estat capaces de grans fites. Entre els seus mèrits cal incloure el mercat únic, l’impuls creador de l’Organització Mundial del Comerç i estar a l’avantguarda de la lluita contra el canvi climàtic. Tanmateix, la UE és un observador passiu a la taula on es vertebra l’endemà tecnològic i geopolític. Un ordre que determinarà els nostres nivells de riquesa i de seguretat.

Per què Europa no té els seus Amazon, Alibaba o Tesla? Quines institucions, quins mercats han fet fallida? El segle passat Europa, amb l’excepció de la Gran Bretanya, ja va quedar fora del joc pel recurs clau, el petroli. Sabem que les dades són avui la base de l’economia del coneixement i la creació de valor. Europa té poc a dir en aquest àmbit i en altres que també són claus. Per exemple, el cotxe elèctric i intel·ligent de la pròxima dècada probablement funcionarà amb bateries de tecnologia xinesa i algoritmes d’empreses nord-americanes.

Un actor secundari

Europa tampoc té capacitat de projectar força ni pot defensar-se sense el paraigua americà. La UE és un actor simpàtic en l’arena internacional, però li falta entitat per parlar de tu a tu amb les grans potències. La Xina, per exemple, conversa directament amb setze països de l’est d’Europa en el marc del 16+1, i construeix un tren d’alta velocitat entre Belgrad i Budapest tot saltant-se Brussel·les. Hauríem de preguntar-nos també per què la UE no s’ha posicionat sobre la nova Ruta de la Seda (BRI), la iniciativa xinesa per cohesionar Euràsia. O més ben dit: per què hauria de perdre el son Pequín sobre el que fan o deixen de fer els mandarins de Brussel·les?

El problema de fons a Europa és el seu lideratge. La primera condició per liderar institucions és la legitimitat, ja que atorga poder i capacitat d’acció. A Occident la legitimitat emana de les urnes. I ni la burocràcia ni la cúpula de la UE amb els seus dos presidents (el de la Comissió Europea i el del Consell Europeu) estan sotmesos a un mandat popular. Són els estats els que fan i desfan. Recordem que cap estat europeu, ni tan sols les potents França i Alemanya, és a la primera divisió en el context mundial. Concretant: la qualitat dels relats i de les estratègies de futur de les coalicions dominants per a qui treballen aquests estats és més aviat ordinària. Especialment si la comparem amb el quefer dels seus rivals nord-americans o xinesos.

Un model propi

¿Convindria, doncs, una UE imperial? De cap manera, o el Brexit no serà l’última sortida. La nostra diversitat cultural tampoc encaixa amb el model d’estat de les superpotències actuals. Per això la UE s’ha d’atrevir a innovar políticament i institucionalment. Per exemple, principis de descentralització de blockchain o la democràcia radical Suïssa són possibles referències.

Però és cabdal la qüestió de la legitimat. Els Estats Units van esdenir rics i plens sobre les tres primeres paraules del preàmbul de la seva Constitució: “We the people” (Nosaltres, el poble). La Unió Europea no té Constitució i potser mai no en tindrà. Ara bé, ha de ser democràticament legítima i estar al servei del poble europeu. En la seva actual condició de club d’estats està condemnada a quedar al marge de les transformacions tecnològiques i geopolítiques, tant de les que auguren ser problemàtiques com de les que són prometedores.

stats