PANDÈMIA

Sis mesos a la trinxera de la crisi

Testimonis ens expliquen com han viscut aquests mesos i com es preparen per al futur immediat

PAULA CLEMENTE / PAULA SOLANAS / PAU RUMBO

La pandèmia ha comportat el semestre més difícil que recorden les empreses i els autònoms. Per trobar una crisi semblant, amb una davallada tan increïble de l’activitat, hem de retrocedir fins a la Guerra Civil, però fins i tot en aquell conflicte els negocis no van haver de tancar durant tant de temps. Uns quants testimonis ens expliquen ara com han viscut aquests mesos i com es preparen per al futur immediat

Hostaleria

“Aguantàvem perquè pensàvem: tancar l’hotel? Però si acabem d’obrir!”

Els senyals de perill van començar a arribar ben aviat, però l’hotel The Moods Oasis va anar trampejant la situació per evitar el pitjor dels escenaris: tancar. Ho van haver de fer al cap de cinc dies. Gairebé ni s’ho creien, perquè l’hotel no tenia ni tres mesos de vida. Se l’havia quedat la família propietària d’un petit hostal a la plaça de la Catedral de Barcelona, que havia decidit fer obres a contrarrellotge per obrir al gener i poder-hi ser presents quan es disparés la demanda pel Mobile World Congress. Ho van aconseguir, però el resultat no ha sigut l’esperat: “Aquest hotel havia de ser una bomba que encara no ha acabat d’explotar”.

Qui així ho resumeix és la directora, Taisia Makhmutova. Les cancel·lacions van començar al febrer, però el moment dramàtic els va arribar amb l’estat d’alarma. Llavors van entendre que havien de buidar l’hotel. “Jo dormia aquí: no hi havia Bicing, no volia anar amb transport públic i cada dia hi havia novetats”, explica. “Aguantàvem -diu- perquè pensàvem: com hem de tancar, si acabem d’obrir?”

La realitat els va passar pel damunt i el 19 de març tancaven l’hotel. Creien que era cosa de setmanes, però les portes no es van tornar a obrir fins quatre mesos més tard, ja al juliol. Durant aquest temps els treballadors estaven en ERTO, tot i que permanentment connectats per anar gestionant les cancel·lacions, al principi setmana a setmana i al final mes a mes. Han aconseguit passar l’agost i el juliol amb un 30% de l’hotel ocupat, sobretot gràcies al turisme local i al fet que al barri de Galvany, on és situat, hi ha moltes clíniques, cosa que fa que molta gent hi vingui per obligació.

“No és que hi hàgim deixat de guanyar, és que continuem perdent diners cada mes: la qüestió és no perdre més del que perdríem tancats, i si obres almenys tens visibilitat”, diuen. L’hotel aguanta gràcies als estalvis de la família propietària, que té un altre negoci al sector de la informàtica. Tot i que no descarten haver de tornar a tancar un temps, tenen l’esperança que la situació es vagi redreçant i que els canvis en el perfil dels clients (gent que ve de Madrid per treballar entre setmana o per alguna qüestió mèdica) els ajudi a mantenir-se.

Això, i que la gent continuï improvisant i l’ocupació vagi creixent, com fins ara, espontàniament. Perquè, sobre el paper, l’ocupació per als quinze dies vinents és d’un 5% de la capacitat.

Comerç

“Ni durant la Guerra Civil havíem estat 65 dies amb la botiga tancada”

La botiga de roba Arc Iris mai havia estat tancada tants dies, ni tan sols durant la Guerra Civil, com durant el confinament. I això que d’aquí cinc anys la botiga arribarà al centenari. El 14 de març Josep Capdevila i la seva dona van abaixar la persiana dels dos comerços que gestionen als barris de Gràcia i Horta. No la van tornar a apujar fins al 18 de maig. “No ens pensàvem que mai estaríem 65 dies tancats”, recorda el propietari. Amb els locals encara plens de l’estoc de primavera, l’alegria de tornar a obrir la botiga els va durar vuit dies. “Ho vam fer amb la idea que no podíem compensar el que havíem perdut, però va ser un bluf”, lamenta Capdevila. Els primers dies, recorda, les necessitats urgents després de tants dies confinats van empènyer les vendes de roba d’estar per casa, com bates i pijames. Però el degoteig de clients es va aturar aviat. Durant els últims dos mesos, explica el botiguer, el negoci ha tornat a no cobrir despeses. Tot i així, van decidir recuperar els seus tres treballadors de l’expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO). “Abans i ara som els mateixos. Mirarem perquè ningú es quedi sense feina”, assegura.

La seva sort, reconeix Capdevila, és que els dos establiments són de propietat i el lloguer no s’ha convertit en una llosa afegida. Els ingressos han experimentat “una davallada important” respecte al que facturaven abans de la pandèmia. Només en el cas de la roba infantil, la tornada a l’escola els ha permès accelerar les vendes. “Quan pagues despeses i als treballadors, no et queda res. Tenim una línia plana, plana”, afegeix. Per intentar cobrir el forat, han demanat una ajuda per a autònoms i n’estan tramitant una altra de l’Ajuntament de Barcelona. Així i tot, en els últims mesos han fet servir el seu “fons de botiga” per evitar tancar. “Hem pogut invertir a fons perdut, però això no és etern”, diu Capdevila.

Abans d’aquesta crisi els seus plans a mitjà termini passaven per una jubilació tranquil·la que, de moment, es posposarà. Més enllà dels problemes per quadrar els comptes, la cosa que els preocupa és l’efecte de la pandèmia al teixit comercial. Al seu tram de Gran de Gràcia ja hi ha tres locals buits i Capdevila tem que el costum de passejar i mirar botigues es mori amb l’auge del comerç electrònic durant el confinament.

Restauració

“Hem tornat a l’estructura que tenia el restaurant fa nou anys”

La crisi del covid-19 ha obligat el restaurant La Pubilla, al barri de Gràcia, a viatjar en el temps. Concretament, nou anys enrere. El pas del virus hi ha canviat els horaris, l’aforament i la dimensió de la plantilla. “Tot i que el restaurant és petit, nosaltres som divuit persones perquè fèiem esmorzars, dinars i sopars des de dos quarts de nou del matí”, explica Alexis Peñalver, xef i propietari. Quan van poder tornar a omplir les taules amb un 50% de la capacitat, ho van fer només amb cinc treballadors. Ara es plantegen reprendre les nits i recuperar-ne quatre més de l’ERTO que van presentar per l’estat d’alarma. “Hem tornat a l’estructura de fa nou anys”, diu el restaurador.

Fins a l’agost es van beneficiar d’una rebaixa del 50% del lloguer, però Peñalver ja observa que les despeses tornen a créixer. Per exemple, a mesura que passen els mesos puja el percentatge que han de pagar a la Seguretat Social dels treballadors en ERTO. “Hem hagut d’apujar una mica el preu del menú. Ha sigut una pujada de preus moderada, però necessària sense cap dubte”, explica el propietari de La Pubilla. La caiguda respecte als ingressos habituals prepandèmia supera el 45%. Malgrat que el públic local s’ha mantingut fidel, hi ha un 40% de clients turistes -calcula Peñalver- que no hi tornaran.

Quan va esclatar l’emergència sanitària, els seus comptes estaven força sanejats i sense deutes, però ara també han hagut de recórrer a les ajudes en forma de préstec. “Sense l’ICO ja no hi seríem”, afegeix. Tot i així, recorda que aquest endeutament no és gratuït i també farà més lenta la tornada als beneficis. Amb els rebrots, el restaurant -que començava la setmana amb el cap de setmana ple de reserves- s’ha acostumat a viure al dia i adaptar-se a la restricció del 70% de l’aforament.

En un principi, a La Pubilla no es plantejaven que l’estiu del 2020 els permetés fer vacances. Però finalment van decidir tancar quinze dies a l’agost, tant per salut mental com per la mateixa logística del restaurant. “Si no donem vacances als que han estat treballant des que vam obrir, d’aquí a finals d’any serà molt difícil. I necessitàvem un petit recés”, raona Peñalver. Encara que respira més tranquil des que es va aprovar l’allargament dels ERTO, no pot posar data al moment de recuperar tota la plantilla. “Vam néixer amb la crisi del 2008 i hem fet una dècada amb la del covid-19”, diu resignat.

Autònoms

“He descobert que el sector immobiliari ha de ser online”

Raúl Santos és un dels molts autònoms que la pandèmia ha deixat a l’estacada. Aquest agent immobiliari de Vilanova i la Geltrú va completament per lliure: té un despatx petit, treballa únicament en exclusiva (no accepta gestionar vendes o lloguers que també passin per altres immobiliàries) i amb una cartera molt petita, de menys de deu immobles alhora. Això ha tingut coses bones i dolentes. Ni l’han fet fora de la feina ni ha hagut de fer-ne fora ningú -al despatx només hi ha un advocat i un expert en subhastes, tots ells autònoms-. Però veia amb por una aturada total de l’activitat, perquè treballar amb tan poques operacions fa que qualsevol fluctuació d’ingressos comprometi seriosament les finances.

Per això mateix, recorda, quan es va imposar l’estat d’alarma, la seva primera gestió va ser interessar-se per totes les parts implicades en les transaccions que tenia en cartera en aquell moment, “per veure si continuaven sent viables”. “En alguns casos hi havia la necessitat de fer una venda amb urgència, o portava compradors que havien de trobar un lloc per viure”, explica. Les presses dels seus clients eren allà mateix, també la por d’un enfonsament econòmic que devalués la capacitat de despesa. “Una clienta, que treballa al sector hoteler, es va quedar sense feina. Tenia la hipoteca aprovada però el banc la va tirar enrere”, recorda.

A banda, el Raúl no podia comptar amb un element bàsic de la seva feina: les visites. Impulsat per la necessitat de reinventar-se, va començar a fer-les per videoconferència, tot passejant pel pis mentre l’ensenyava amb el mòbil. A banda, va entendre que “no és tan important” com creia tenir l’oficina oberta. Ha conclòs que el negoci immobiliari “s’ha de digitalitzar” i que és més important estar disponible al mòbil que no pas al despatx. Fins i tot això li ha fet variar el patró de vacances. Com a autònom, mai n’havia fet gaires (“mai n’he fet més d’una setmana”, diu) i aquest any no n’ha sigut una excepció. Però aquest estiu ha passat més tardes a la platja amb els fills, pendent, si calia, del mòbil.

Com afronta la tardor? “Soc positiu. Molta gent de Barcelona i dels voltants s’està interessant per venir a viure a Vilanova per si hi ha un segon confinament, però ja veurem com queden els treballadors si s’acaben els ERTO”.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF